Qualsevol excusa és bona per a dinamitzar la bilioteca. El 31 d'octubre, cada dia més gent celebra Halloween. Sabem que no és una festa genuïna nostra, però si serveix per a donar a conèixer algunes de les gran obres de la literatura universal, benvinguda siga. Aquests són els microrelats seleccionats que concursen al VIII Concurs de Microrelats de Terror de l'IES Miralcamp!
Categoria 1r/2n d'ESO:
Sóc Carlos, tinc 14 anys , i vos contaré una història real que em va passar a Halloween.
Com sempre , vaig eixir amb amics a tirar ous . Però eixe any seria diferent ; vaig anar amb dos d’ells a la muntanya del poble per a tindre un dia distint .En arribar, vam trobar una cova on vam entrar i, de forma inesperada, es va bloquejar l’entrada . En endinsar-nos en la cova vam començar a escoltar veus i ens vam posar prou nerviosos . Quan vam avançar un poc més, vam trobar una porta i, en obrir-la, ens va trobar un cadàver amb una nota que deia : “VAIG A PER TU”. En girar-me, vaig veure un espectre. En eixe mateix instant em vaig despertar i em vaig adonar que tot havia sigut un malson i el més esgarrifós va ser que les meues butxaques portaven pedres… Serien de la cova?
El vent era fort, tots els meus companys dormien acurrucats en els seus llits, jo, en canvi ,no podia dormir. Vaig tindre la grandiosa idea d’ eixir. Vaig estar donant una volta pel bosc, contemplava les belles estrelles, i sobtadament, vaig sentir un soroll de plors, el cos se'm va quedar gelat en escoltar-ho, però em vaig armar de valor i vaig decidir anar cap ell, tenia molta curiositat i al mateix temps por...
Davall d’ un arbre hi havia una dona molt rara.
-Què et passa? Estàs bé? -vaig dir.-
Ella va contestar amb una veu esgarrifosa:
-Ro-Rose Jack, Rose Jack... (repetia)
Sentia com la seva veu intentara ficar-se en el meu cos i fer-se ama d'ell, vaig eixir corrent
cap al campament.
A l’endemà, mentre desdejunava vaig engegar la ràdio:
-Hui Rose Jack fa 3 anys de morta, diuen que segueix deambulant pels boscos en busca, del seu cos...
Aquesta història transcorre en els anys 90, quan jo estava passejant el meu gos. Vaig trobar una fàbrica abandonada, com si dins hi haguera hagut una explosió. Com que em matava la curiositat, vaig voler entrar-hi. Us estareu preguntant, si estava boig i sí que ho estava, perquè dins de la fàbrica, em vaig recordar que hi havia hagut una explosió radiactiva feia 125 anys. La radiactivitat encara no se n’havia anat i jo vaig eixir d’aquella fábrica, però molt tard.
Després, la gent telefonava a emergències i a l4- DE LES 3'15 A LES 7a policia, en veure el meu estat; jo em moria abraçat al meu gos pels carrers del nord de Japó. Aquesta història, l’estava contant un fantasma, que s’amagava pels passadissos d’aquella fàbrica.
Són les 3.15 h, he escoltat un soroll a l'habitació de la meua germana de quatre anys i m'he alçat a vore que ocorria en aquell moment, per a no despertar la meua mare. Hi he anat però no passava res; he tornat a la habitació. Després he escoltat un altre soroll, però més fort. He anat corrent però no ocorria res. Em pareixia estrany que els meus pares no es despertaren. No volia deixar la meua germana sola; per si de cas, vaig dormir al seu costat. 5 minuts després vaig escoltar el matex soroll a l'habitació on estava però no hi havia res i em vaig adonar que el soroll eixia de la paret. En aquell moment estava molt atemorida i nerviosa, vaig agafar la meua germana, però de camí a l'habitació dels meus pares vaig vore que no era la meua germana, sinó una nina! Vaig deixar caure aquella figura estranya amb ulls blancs i boca gran al terra. Es va escoltar un colp, al mateix temps em va sonar l'alarma "Bon dia" són les 7 del matí.
Categoria 3r/4t d'ESO
Jo i la meua dona entrem a casa. Li faig el te com li agrada, amb dos terrossos de sucre. Li prepare un bany calent amb sals que fan olor a maduixa. Sopem junts unes carxofes i ens n'anem al llit a dormir. Mig adormit, escolte el so del telèfon mòbil i l'agafe. No m'ho puc creure: com poden fer bromes de tan mal gust? Criden del tanatori dient que la meua dona, Sara, ha mort. «Sara, t'ho pots creure? Sara? On estàs, Sara?»
L’endemà, vestit de negre, em trobe al cementeri veient com el cos de la meua dona acaba sota terra.
No puc escapar d’aquesta vella casa. Ho he intentat una i altra vegada, però la boira m’ho impedeix. És tan densa que és impossible passejar allà fora sense perdre’t. Sembla com si la casa fóra l’única cosa que existeix. No sé com he arribat ací, ni a qui pertany.
Si només poguera recordar… Però per més que ho intente no ho aconseguisc. De tant en tant vénen estranys a la casa. No els conec de res. Unes vegades m’amague, altres intente parlar amb ells, però fugen com uns bojos. Aleshores es quan me n’adone que estic mort.
Era 10 de febrer. Eixa nit havia tingut un malson. La nina de la pel·lícula
d’Anabelle estava en la meva habitació, em mirava i em parlava i després...
PIP PIP PIP! Va sonar l’alarma del despertador. Si pensava que això era roín
hauria d’haver-me preparat per al que estava a punt de vindre després.
Era un matí normal com tots els altres. Com tots els dies, vaig eixir de casa
a les 7:30 per a anar a l’institut. Quan vaig tornar a casa vaig vore una noteta
que m'havia deixat mon pare “quan acabes, ves a fer la compra”. Vaig obeir
mon pare i en acabar de dinar vaig anar a fer la compra. Quan vaig arribar
al supermercat notava alguna cosa diferent, com si faltara alguna cosa,
alguna cosa imprescindible. Després de quedar-me una estona pensant, vaig
començar a fer la compra. De sobte va passar una cosa surrealista, pitjor que
aquell malson. Havien llevat el fuet del supermercat!
I per tota la casa es va sentir un crit.
El meu germà i mon pare van eixir corrents de casa.
Jo em vaig quedar asseguda, no em podia moure. Mon pare tornà a per mi, em posà sobre la seua esquena i començà a córrer cap al jardí on estava el meu germà esperant-nos.
Tots junts fugírem cap al bosc, però no funcionava, ella seguia darrere de nosaltres somrient com feia sempre.
Les seues profundes respiracions cada vegada estaven més a prop i els murmuris que produïa eren com paraules tretes de l'infern.
Quan passàrem el marge del bosc desaparegué com feia tots els anys.
Mon pare somrigué i tornàrem a casa on la foto de la mare, mirant-nos fixament dies abans d’ingressar-la en un centre psiquiàtric, estava voltada com tots el hiverns.
5-CARLOTA
Carlota i jo havíem quedat per a fer un treball. Ella estava molt seriosa, i amb una cara de preocupació. Li vaig preguntar si estava bé, però va intentar dissimular dient que tot estava perfecte. Carlota va començar a rebre molts missatges, així que, sense pensar-ho, vaig agafar el seu mòbil i vaig entrar al lavabo de seguida. Vaig començar a llegir: Número ocult: T’estic vigilant. Sé on estàs. Contesta, si no ja saps què passarà. Se m’esgota la paciència. Quan menys t’ho esperes, estaràs MORTA! JAJAJJA.
Quan vaig arribar a la taula, Carlota no hi estava, vaig sortir . Estava ahí, en terra, desmaiada o… morta? Vaig voler buscar ajuda, però algú em va pegar tan fort, que vaig caure plegada.
Òbric els ulls, estic en un hospital; molt preocupada ma mare em diu: Has estat dos setmanes en coma, i…
-I què, mare? - És Carlota, creiem que ha mort, però no hem trobat el cadàver. No podia ser cert. Ella, no!!
Torne a vore aquell xiquet que em mira des de la finestra del quart pis que hi ha a l'escola.
Sempre em pregunte què fa allí; pel que sé, no es pot estar en aquella aula.
Quan el pati acaba, decidisc anar a parlar amb algun professor per a preguntar-li sobre el xiquet. Al final, acabe pujant amb el professor de Biologia. Ell prova o obrir la porta, però està tancada, l'intenta obrir amb les claus però tampoc pot. Em pregunta si de veritat he vist algú dins i jo assent amb el cap. Crida a altres mestres per ajudar-lo a obrir la porta. Quan l'obri entrem a vore. Però no hi ha ningú. El professor veu una càmera de fotografiar a terra i l’agafa. Fa una foto per a vore si funciona. Quan la mira es queda glaçat: la imatge d'un xiquet apareix a la pantalla.
Categoria: Batxillerat
1-MARTINA
Tenia por, no ho podia evitar. Les hores al llit se li feien eternes. No volia que la foscor arribara. Ja feia uns anys que no era una nena de bolquers i sentia que si ho deia decebria profundament els seus pares. Així que va prendre una decisió: faria de la nit una aliada:
-Esta nit comence!
Va tancar els ulls espantada. No va pensar en res i va deixar la nit transcórrer. D’entre els sorolls dels electrodomèstics va començar a distingir una veu. Era dolça i agradable, coneguda.
-M’escoltes Martina? Em recordes?
Martina va deixar véncer tots els pensaments que li deien que somiava i va reconéixer la veu.
-Eva? -Va preguntar.
-Martina, et trobe molt a faltar, et necessite… Tots el trobem molt a faltar, els pares ja no ploren tant, però no riuen mai.
Martina acabava de comprendre quin era el motiu de la seua vigília.
Com tots els dies, vaig acompanyar els meus fills a les extraescolars i després vaig tornar a casa per a poder descansar un parell d’hores. En arribar em vaig tombar al sofà i sense voler em vaig adormir.
Quan em vaig alçar, com que encara tenia temps, vaig anar a fer la compra abans d’anar a replegar els xiquets, però quan vaig arribar a la meva carnisseria em vaig espantar tant que no podia ni moure'm. En la caixa registradora hi havia un porc amb davantal atenent a més animals que caminaven amb dues potes i parlaven entre ells. Fins i tot una vaca portava un gos com a mascota.
Mentre feien la compra, la vaca li preguntà al porc que despatxava:
-Quina és la carn més fresca que té?
I aquest li respongué:
-Doncs m’acaba d'arribar una comanda fa deu minuts.
I el porc anà al congelador i en eixir em vaig desmaiar del que els meus ulls van vore: els meus fills congelats i envoltats amb plàstic.
I tu, lector, també menges xiquets?
Hui ha sigut un dia molt intens i dur, he fet molta feina; estic esgotada, me’n vaig a dormir. M’he despertat per a anar al lavabo. Deuen ser les 3.00 a.m; està tot molt fosc. No em puc alçar, intente estirar el braç per a prémer l’interruptor i no en sóc capaç perquè entropesse amb la paret; em sent impotent. Aleshores, tracte d’alçar-me del llit però torne a xocar, aquesta vegada amb el sostre; no m’ho explique. Em falta l’aire, què està passant? Em sent sacsejada, crec que estic escoltant veus i plors. Estaran plorant per mi? Comence a cridar, ningú em sent, cride més fort. Què està passant? On estic? Noooooo!
Maria: Tot va començar als dotze anys quan vam decidir entrar a la casa fosca i sense cap tipus de protecció. Quan la porta es va tancar, la meua vida sencera va canviar. Vaig notar una força que em cridava a baixar a la biblioteca de la casa i, tota sola, vaig anar-hi.
Ací es on va aparèixer el llibre, el culpable que la meua vida haja perdut el sentit, el culpable que em vulga llevar la vida.
Psiquiatra: Que hi havia al llibre tan misteriós?
Maria: Com i quan moririen tots els meus amics i la meua família.
Psiquiatra: Potser, els agradaria saber-ho? Dona’ls l’opció i que ells prenguen la decisió.
I a tu lector, t’agradaria saber com i quan moriràs?
