Un any més, l'Institut Miralcamp ha participat amb èxit al prestigiós concurs de narració juvenil en valencià "SAMBORI".
Des d'ací volem felicitar les nostres alumnes :
NUR KILANI SIMÓN, de 2n de Batxillerat i REBECA SÁNCHEZ CHINCHILLA, DE 4t ESOc. Enhorabona, xiques!!
Aquests són els relats guanyadors. Esperem que en gaudiu de la lectura!
VIATGE AL FUTUR? (Nur Kilani)
En alçarme del llit i ficar-me a treballar en la màquina, com tots els dies, me n'he adonat d'uns càlculs mal fets i, en corregir-los, de sobte, tot quadrava. Després d'anys i anys de investigació i esforç per fi ho he aconseguit! Hui, jo, Alicia Simó, acabe d’inventar la màquina del temps.
Quan li vaig dir a mon pare, que també és científic, que volia inventar la famosa màquina del temps no em va creure i es va enriure de mi, igual que tots els seus companys a qui els ho va contar, però no m’importava. Vaig treballar dia i nit i ha funcionat. Us ho podeu creure?
Ara només falta comprovar si de veritat ha funcionat com jo volia. Si ho fa, podré viatjar al passat per evitar errors de la humanitat com ara: avisar d’accidents o de fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols i així estalviar tantíssimes morts. Fins i tot, podré viatjar al futur i vore tots els avanços que s'han fet amb la tecnologia o si s'han descobert cures per a malalties com el càncer i avançar-les al present per poder evitar les morts del present. Bé, doncs allà vaig.
Vaig programar la màquina per tornar al passat i vaig entrar en la càpsula del temps, i en un obrir i tancar d’ulls em trobava en mig d’un carrer d’una ciutat que no em sonava gens. Ja us podeu imaginar com de desubicada i desorientada estava. Passejant pel carrer d’aquella misteriosa ciutat vaig descobrir un paisatge impressionant, tot ple de verd i de naturalesa sense una sola ampolla de plàstic ni un paperet al terra, semblava el paradís, de tan net com estava tot. Vaig decidir entrar en un bar que hi havia en aquell mateix carrer perquè la idea de parlar-li a algú m'aterrava. En ficar un peu a la porta, vaig observar el panorama: una sala enorme amb moltes taules i cadires plenes de gent dinant, amb les parets decorades amb quadres que semblaven un poc antiquats i una barra al costat de la porta amb un cambrer atenent els clients. Vaig decidir preguntar-li quina hora era per iniciar una conversa i aconseguir esbrinar en quin any exactament em trobava, però la meua sorpresa va ser quan, en apropar-me a la barra una dona començà a parlar-me en una llengua que no havia escoltat mai en la meua vida. Quan li vaig preguntar en anglés si podia repetir el que m’havia dit, em va ficar una cara molt rara i no va saber contestar-me. On havia anat a parar amb la meua màquina del temps? Però se m’il.luminà la cara quan vaig vore un mapa de Suïssa penjat ala paret. Com és que no parlen l’anglés? Sabia que havia viatjat uns anys enrere però no per a tant. Al costat del mapa hi havia un calendari que ficava 1697. Com pense traure informació útil del passat si estic en una época en la qual encara no existeix ni la picor?
Així que vaig eixir ràpidament del bar i vaig tornar a ficar-me dins de la càpsula, però una vegada dins d'ella em vaig adonar que havia ficat mal la data a què volia anar i en compte de viatjar a 1950 estava viatjant a 2050, una data massa propera com perquè hi haja passat res de nou.
Quan vaig intentar cancel·lar el viatge ja no es podia tornar enrere. Ara què faig?! Estic perdent massa temps i la màquina només tenia 3 viatges per a fer i un d’ells és el de tornada al present. Havia malbaratat un viatge sencer anant només 30 anys cap al futur. A la pantalla de la màquina ficava: 2050, Barcelona. Què hi puc trobar de diferent? Un McDonald’s nou en cada cantó d’ una ciutat? Una nova aplicació que haja substituït Instagram?
Doncs, mai m’ho haguera cregut, però en compte de Barcelona això semblava el mateix Mordor. Quasi no podia respirar, havia de fer-ho amb la boca perquè pel nas em cremava tot per dins. Tot estava a fosques com un d’eixos dies d’hivern on es fa de nit a les 6 de la vesprada i estar al carrer et deprimeix. Tanmateix, aquest no era el cas, ja que el meu mòbill marcava les 12 del matí. El cel estava cobert amb un núvol negre i dens que no deixava vore més enllà d'uns quants pisos dels edificis alts de la ciutat. No hi havia ni una ànima al carrer, i això que pel que hi vaig poder vore juraria que estava a les Rambles. Com és possible? Tot el terra cobert amb pols i fem, ple de plàstics i fins i tot em trobava pardals i animals xicotets morts escampats pel terra, com si res. Vaig començar a cridar per vore si algú m'escoltava, en canvi, semblava una ciutat fantasma. Muntanyes i muntanyes d’escombraries bloquejaven els carrers i no em deixaven avançar per buscar algun supervivent de la catàstrofe que havia ocorregut a la meua Barcelona. Un terratrèmol gegant? Un huracà, potser? Pensant-ho bé, allò més segur és que haguera començat la III Guerra Mundial de la qual tant es parlava en Instagram fent bromes i al final, hi haja ocorregut de veres. Buscant i buscant alguna pista que em fera saber el que havia ocorregut, em vaig trobar un ordinador que encara, sorprenentment, feia llum,per la qual cosa el vaig obrir i estava funcionant. Era un model molt modern i no sabia com funcionava, però vaig aconseguir entrar en Google i quasi em cau l’ordinador al terra. Hi Havia notícies amb titulars espantosos pertot arreu: ‘Desapareix l’últim glaçó de gel que formava part de l’Antàrtida’, ‘Es calcula que un 60% de la superfície terrestre ja ha sigut ocupada pel mar i continents sencers com Oceania han desaparegut’, ‘Els nivells de contaminació en l'atmosfera pugen desmesuradament’. En aquesta última explicava que havien arribat a un nivell on l’única forma d'anar pel carrer i sobreviure era portant bombones d’oxigen a l`esquena i un vestit especial que poguera cobrir tota la pell. A causa del nivell de tòxics i de bacteris que havien acabat amb la vida de més d'un quart de la població mundial. A mesura que anava llegint m’estava marejant molt i l’única cosa que se’m va ocórrer va ser tornar a la càpsula abans d’ofegar-me amb aquell gas tòxic. Corrents vaig començar a buscar la càpsula del temps però els meus ulls em coïen tant que no els podia ni obrir. Per fi vaig aconseguir trobar-la després d'ensopegar-me amb el que pense que era un cadàver d'un animal (o això vull pensar) i vaig tancar-la. Quan vaig prémer al botó per tornar al present sentia que no podia ni respirar, però abans de tornar vaig fer un parell de fotos per poder demostar el que realment li anava a passar al planeta no en milers d’anys, sinó en 30.
En arribar a ma casa on tot va començar, sense saber què fer, va obrir la porta de la meua habitació el meu germà xicotet , Àlex i va vore les fotos del meu mòbil.
-Què estàs mirant? Una pel·li? De qué va?- em va preguntar curiós.
-Un documental sobre el canvi climàtic...-no sabia ni què contestar i va ser la primera cosa que em va vindre al cap.
-Quin avorriment! Si això ni existeix!
.........................................................................................................................
Quan li vaig dir a mon pare, que també és científic, que volia inventar la famosa màquina del temps no em va creure i es va enriure de mi, igual que tots els seus companys a qui els ho va contar, però no m’importava. Vaig treballar dia i nit i ha funcionat. Us ho podeu creure?
Ara només falta comprovar si de veritat ha funcionat com jo volia. Si ho fa, podré viatjar al passat per evitar errors de la humanitat com ara: avisar d’accidents o de fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols i així estalviar tantíssimes morts. Fins i tot, podré viatjar al futur i vore tots els avanços que s'han fet amb la tecnologia o si s'han descobert cures per a malalties com el càncer i avançar-les al present per poder evitar les morts del present. Bé, doncs allà vaig.
Vaig programar la màquina per tornar al passat i vaig entrar en la càpsula del temps, i en un obrir i tancar d’ulls em trobava en mig d’un carrer d’una ciutat que no em sonava gens. Ja us podeu imaginar com de desubicada i desorientada estava. Passejant pel carrer d’aquella misteriosa ciutat vaig descobrir un paisatge impressionant, tot ple de verd i de naturalesa sense una sola ampolla de plàstic ni un paperet al terra, semblava el paradís, de tan net com estava tot. Vaig decidir entrar en un bar que hi havia en aquell mateix carrer perquè la idea de parlar-li a algú m'aterrava. En ficar un peu a la porta, vaig observar el panorama: una sala enorme amb moltes taules i cadires plenes de gent dinant, amb les parets decorades amb quadres que semblaven un poc antiquats i una barra al costat de la porta amb un cambrer atenent els clients. Vaig decidir preguntar-li quina hora era per iniciar una conversa i aconseguir esbrinar en quin any exactament em trobava, però la meua sorpresa va ser quan, en apropar-me a la barra una dona començà a parlar-me en una llengua que no havia escoltat mai en la meua vida. Quan li vaig preguntar en anglés si podia repetir el que m’havia dit, em va ficar una cara molt rara i no va saber contestar-me. On havia anat a parar amb la meua màquina del temps? Però se m’il.luminà la cara quan vaig vore un mapa de Suïssa penjat ala paret. Com és que no parlen l’anglés? Sabia que havia viatjat uns anys enrere però no per a tant. Al costat del mapa hi havia un calendari que ficava 1697. Com pense traure informació útil del passat si estic en una época en la qual encara no existeix ni la picor?
Així que vaig eixir ràpidament del bar i vaig tornar a ficar-me dins de la càpsula, però una vegada dins d'ella em vaig adonar que havia ficat mal la data a què volia anar i en compte de viatjar a 1950 estava viatjant a 2050, una data massa propera com perquè hi haja passat res de nou.
Quan vaig intentar cancel·lar el viatge ja no es podia tornar enrere. Ara què faig?! Estic perdent massa temps i la màquina només tenia 3 viatges per a fer i un d’ells és el de tornada al present. Havia malbaratat un viatge sencer anant només 30 anys cap al futur. A la pantalla de la màquina ficava: 2050, Barcelona. Què hi puc trobar de diferent? Un McDonald’s nou en cada cantó d’ una ciutat? Una nova aplicació que haja substituït Instagram?
Doncs, mai m’ho haguera cregut, però en compte de Barcelona això semblava el mateix Mordor. Quasi no podia respirar, havia de fer-ho amb la boca perquè pel nas em cremava tot per dins. Tot estava a fosques com un d’eixos dies d’hivern on es fa de nit a les 6 de la vesprada i estar al carrer et deprimeix. Tanmateix, aquest no era el cas, ja que el meu mòbill marcava les 12 del matí. El cel estava cobert amb un núvol negre i dens que no deixava vore més enllà d'uns quants pisos dels edificis alts de la ciutat. No hi havia ni una ànima al carrer, i això que pel que hi vaig poder vore juraria que estava a les Rambles. Com és possible? Tot el terra cobert amb pols i fem, ple de plàstics i fins i tot em trobava pardals i animals xicotets morts escampats pel terra, com si res. Vaig començar a cridar per vore si algú m'escoltava, en canvi, semblava una ciutat fantasma. Muntanyes i muntanyes d’escombraries bloquejaven els carrers i no em deixaven avançar per buscar algun supervivent de la catàstrofe que havia ocorregut a la meua Barcelona. Un terratrèmol gegant? Un huracà, potser? Pensant-ho bé, allò més segur és que haguera començat la III Guerra Mundial de la qual tant es parlava en Instagram fent bromes i al final, hi haja ocorregut de veres. Buscant i buscant alguna pista que em fera saber el que havia ocorregut, em vaig trobar un ordinador que encara, sorprenentment, feia llum,per la qual cosa el vaig obrir i estava funcionant. Era un model molt modern i no sabia com funcionava, però vaig aconseguir entrar en Google i quasi em cau l’ordinador al terra. Hi Havia notícies amb titulars espantosos pertot arreu: ‘Desapareix l’últim glaçó de gel que formava part de l’Antàrtida’, ‘Es calcula que un 60% de la superfície terrestre ja ha sigut ocupada pel mar i continents sencers com Oceania han desaparegut’, ‘Els nivells de contaminació en l'atmosfera pugen desmesuradament’. En aquesta última explicava que havien arribat a un nivell on l’única forma d'anar pel carrer i sobreviure era portant bombones d’oxigen a l`esquena i un vestit especial que poguera cobrir tota la pell. A causa del nivell de tòxics i de bacteris que havien acabat amb la vida de més d'un quart de la població mundial. A mesura que anava llegint m’estava marejant molt i l’única cosa que se’m va ocórrer va ser tornar a la càpsula abans d’ofegar-me amb aquell gas tòxic. Corrents vaig començar a buscar la càpsula del temps però els meus ulls em coïen tant que no els podia ni obrir. Per fi vaig aconseguir trobar-la després d'ensopegar-me amb el que pense que era un cadàver d'un animal (o això vull pensar) i vaig tancar-la. Quan vaig prémer al botó per tornar al present sentia que no podia ni respirar, però abans de tornar vaig fer un parell de fotos per poder demostar el que realment li anava a passar al planeta no en milers d’anys, sinó en 30.
En arribar a ma casa on tot va començar, sense saber què fer, va obrir la porta de la meua habitació el meu germà xicotet , Àlex i va vore les fotos del meu mòbil.
-Què estàs mirant? Una pel·li? De qué va?- em va preguntar curiós.
-Un documental sobre el canvi climàtic...-no sabia ni què contestar i va ser la primera cosa que em va vindre al cap.
-Quin avorriment! Si això ni existeix!
.........................................................................................................................
NO PUC MÉS
Un altre dia! Un altre dia en la mateixa casa. Em va sonar el despertador i va ser el primer que em va
rondar el cap. Tenia por, molta por, no tenia gens de ganes de viure, què podia fer? Vaig obrir la porta
i vaig fer com si no passara res, em vaig desplomar al llit una altra estona.
De vegades desitjava tindre una vida normal, ser una xica que no parara de somriure, somriure de
veritat, però no podia.
Al final vaig decidir alçar-me i anar al bany per vestir-me. Només em va donar temps a posar-me el
sostenidor sense passar por. El meu pare no va tardar ni dos minuts en trucar a la porta, vaig quedar-
me paralitzada i em vaig tornar a preguntar què era el que podia fer.
Em va preguntar què estava fent ahí dins tres vegades. A les dos primeres, no podia respondre amb
seguretat, però, a la tercera, vaig prendre tota la seguretat que em quedava i li vaig dir que m’estava
vestint per anar a l’institut, i ell em va respondre:
-On creus que vas, tu, si no serveixes per a res més que no siga donar disgust al teu pare. Ja ets com
la teua mare, una desgraciada.
No em podia aguantar més, em vaig desplomar ahí, en mig de tot però a la vegada de res, no podia
evitar plorar com una boja, em sentia inservible però no pel que aquest home sense cor em va dir a
crit pelat, sinó em va fer plorar el fet de recordar la meua mare, la que va abandonar el meu pare per
fugir de la seua violència i no va tindre la decència de portar-me amb ella.
No podia estar més temps en aquesta casa, necessitava espacar com va fer la meua mare. Quan vaig
acabar de plorar i de vestir-me, vaig baixar a desdejunar. Deu minuts després va arribar Alexandra, la
meua millor amiga. Quan ja estava a punt d’obrir la porta, el meu pare em va agafar del canell, li vaig
pegar una espenta i me’n vaig anar tan prompte com vaig poder.
Quan ja estava amb Alexandra anant a l’institut, vam començar a parlar com féiem sempre, fins que
ella em va preguntar:
-Com estàs?Li volia dir que estava bé, que no es preocupara, però no vaig poder evitar-ho i em vaig posar a plorar
una altra vegada. Ella em va abraçar i em va dir que tot estaria bé, cosa que em va relaxar una mica.
Van passar les hores i cada vegada l’hora de tornar a casa era més propera, així que vaig prendre la
decisió de parlar amb Alexandra.
-Alexadra! -li vaig dir baixet perquè el professor no m’escoltara.
-Què vols?
-Em puc quedar a ta casa a dormir?
-No, els meus pares no em deixen portar ningú a casa.
-D’acord, desprès t’he de dir una cosa molt important.
Va sonar el timbre i haviem d’anar a classe de plàstica... Quan, de sobte, va aparèixer el meu pare
pel corredor.
En aquell moment no sabia què fer, tot em pegava voltes, així que vaig prendre la decisió d’anar
corrent al bany amb Alexandra, menstres corríem li vaig comentar el que em passava amb mon pare.
Es va quedar sorpresa ja que mai li havia dit res del que em passava.
Alexandra va prendre la decisió d’anar a parlar amb la directora, la qual em va cridar per megafonia
perquè anara a direcció. Com el meu pare ho havia sentit, es va dirigir cap allí també.
Però el que mon pare i jo no sabíem era que la directora havia telefonat la policia. Quan vaig vore en
direcció el meu pare, només sentia una angoixa contínua on sols pensava en morir-me. No volia que
res d’això passara, jo no ho havia demanat. Tot s’havia complicat més, no hauria d’haver-li dit res a
Alexandra.
-La policia està en camí, Hugo -va dir la directora.
Sabia que això no acabaria bé, sabia que la decisió que havia pres la directora no estava bé, sabia que
res d’això ho estava.
-Per què? -li va preguntar el meu pare.
-Per abús a una menor i violència de gènere.La policia va arribar a l’institut als 20 minuts i ens va prendre declaració a mi i a mon pare.
Després de molt de temps desitjant que això acabara, em van donar la notícia que no tenien les proves
necessàries com per a portar el meu cas i el de la meua mare a judici.
I sí, així acaba la meua història, morta a mans de mon pare, el qual continua solt rondant pels carrers.
Rebeca Sánchez Chinchilla
Un altre dia! Un altre dia en la mateixa casa. Em va sonar el despertador i va ser el primer que em va
rondar el cap. Tenia por, molta por, no tenia gens de ganes de viure, què podia fer? Vaig obrir la porta
i vaig fer com si no passara res, em vaig desplomar al llit una altra estona.
De vegades desitjava tindre una vida normal, ser una xica que no parara de somriure, somriure de
veritat, però no podia.
Al final vaig decidir alçar-me i anar al bany per vestir-me. Només em va donar temps a posar-me el
sostenidor sense passar por. El meu pare no va tardar ni dos minuts en trucar a la porta, vaig quedar-
me paralitzada i em vaig tornar a preguntar què era el que podia fer.
Em va preguntar què estava fent ahí dins tres vegades. A les dos primeres, no podia respondre amb
seguretat, però, a la tercera, vaig prendre tota la seguretat que em quedava i li vaig dir que m’estava
vestint per anar a l’institut, i ell em va respondre:
-On creus que vas, tu, si no serveixes per a res més que no siga donar disgust al teu pare. Ja ets com
la teua mare, una desgraciada.
No em podia aguantar més, em vaig desplomar ahí, en mig de tot però a la vegada de res, no podia
evitar plorar com una boja, em sentia inservible però no pel que aquest home sense cor em va dir a
crit pelat, sinó em va fer plorar el fet de recordar la meua mare, la que va abandonar el meu pare per
fugir de la seua violència i no va tindre la decència de portar-me amb ella.
No podia estar més temps en aquesta casa, necessitava espacar com va fer la meua mare. Quan vaig
acabar de plorar i de vestir-me, vaig baixar a desdejunar. Deu minuts després va arribar Alexandra, la
meua millor amiga. Quan ja estava a punt d’obrir la porta, el meu pare em va agafar del canell, li vaig
pegar una espenta i me’n vaig anar tan prompte com vaig poder.
Quan ja estava amb Alexandra anant a l’institut, vam començar a parlar com féiem sempre, fins que
ella em va preguntar:
-Com estàs?Li volia dir que estava bé, que no es preocupara, però no vaig poder evitar-ho i em vaig posar a plorar
una altra vegada. Ella em va abraçar i em va dir que tot estaria bé, cosa que em va relaxar una mica.
Van passar les hores i cada vegada l’hora de tornar a casa era més propera, així que vaig prendre la
decisió de parlar amb Alexandra.
-Alexadra! -li vaig dir baixet perquè el professor no m’escoltara.
-Què vols?
-Em puc quedar a ta casa a dormir?
-No, els meus pares no em deixen portar ningú a casa.
-D’acord, desprès t’he de dir una cosa molt important.
Va sonar el timbre i haviem d’anar a classe de plàstica... Quan, de sobte, va aparèixer el meu pare
pel corredor.
En aquell moment no sabia què fer, tot em pegava voltes, així que vaig prendre la decisió d’anar
corrent al bany amb Alexandra, menstres corríem li vaig comentar el que em passava amb mon pare.
Es va quedar sorpresa ja que mai li havia dit res del que em passava.
Alexandra va prendre la decisió d’anar a parlar amb la directora, la qual em va cridar per megafonia
perquè anara a direcció. Com el meu pare ho havia sentit, es va dirigir cap allí també.
Però el que mon pare i jo no sabíem era que la directora havia telefonat la policia. Quan vaig vore en
direcció el meu pare, només sentia una angoixa contínua on sols pensava en morir-me. No volia que
res d’això passara, jo no ho havia demanat. Tot s’havia complicat més, no hauria d’haver-li dit res a
Alexandra.
-La policia està en camí, Hugo -va dir la directora.
Sabia que això no acabaria bé, sabia que la decisió que havia pres la directora no estava bé, sabia que
res d’això ho estava.
-Per què? -li va preguntar el meu pare.
-Per abús a una menor i violència de gènere.La policia va arribar a l’institut als 20 minuts i ens va prendre declaració a mi i a mon pare.
Després de molt de temps desitjant que això acabara, em van donar la notícia que no tenien les proves
necessàries com per a portar el meu cas i el de la meua mare a judici.
I sí, així acaba la meua història, morta a mans de mon pare, el qual continua solt rondant pels carrers.
Rebeca Sánchez Chinchilla
