L'alumnat de 2n de Batxillerat ha estat treballant el poemari Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés.
El poeta de Burjassot, considerat l'Ausiàs March del segle XX, des d'un present trist i amarg (guerra i postguerra) evoca el passat feliç de la seua terra, de la qual estava enamorat.
I el que ha passat és que l'alumnat s'ha sentit identificat amb els poemes d'Estellés perquè ells, també, ara, a causa de la COVID, es senten angoixats, sense llibertat i enyoren la vida que tenien abans de la pandèmia.
Aquests són alguns dels poemes que han escrit a l'estil d'Estellés. Esperem que us agraden !
LA DESFICI“No hi havia a Vila-real una penya com la nostra
Emocionades ballàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde de nit al meu llit .
Ja no estàs, han passar mesos i ha passat quasi un any
De sobte, encara recorde aquella cançó,
ballàvem a l’escenari sota els llums de colors.
No comprenem la Desfici com a qualsevol penya,
sinó com una família que mai oblidarem.
Jo desitjava, a voltes, un bon cubata
i en marxa els tocadiscos, negligentmen provar-te,
ara un poc de gin i després un poc de fanta.
Les nostres festes eres divertides i salvatges
i tenim l’enyorança amarga d’uns bons empedrats,
d’anar cantant la nostra cançó pertot arreu.
Després, tombats al sofà, l’últim dia,
comprenem, que demà hi ha institut
i que l’estiu ha acabat.
No hi havia a Vila-real una penya com la nostra
car de xiques com nosaltres, amb tant de CONEIXEMENT”,
en són parides ben poques!
I. N.
..................................................................................
FOSCORDies foscos sense llum,
a la ciutat de Vila-Real.
Els carrers buits,
els carrers foscos.
Un virus que ens ha llevat
la nit i el dia.
Vila-Real, tan freda i trista.
Avinguda Riu Ebre, Avinguda Alemanya,
tots els carrers buits.
Dies llargs i pesats.
a la meua estimada ciutat de Vila-Real.
Ha mort el metge, ha mort el veí.
Amb l’esperança al cor
esperant que tot açò acabe
esperant que finalment aquest maleït virus
se'n vaja, no torne, no vinga
que tornen els dies feliços
sense grans preocupacions.
Lentament passen els dies, a la ciutat de Vila-Real.
R. Ch.
...........................................................................
MENTRES ESPEREM
“Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot.”VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Mentres esperem alguns lluiten,
mentres esperem alguns riuen,
mentres esperem, esperem.
Mentres esperem el vent fred i sec
s'endú els records del passat.
Mentres esperem el món s’està
tornant gris i desconegut.
Mentres esperem desitgem,
mentres esperem fingim
estar bé quan no ho estem.
Mentres esperem, esperem.
Mentres esperem l’angoixa
es torna insuportable i la
feblesa es torna habitual.
Mentres esperem, esperem.
Mentres esperem, no podem més
necessitem tornar a la nostra vida.
Mestres esperem ens adonem que
aquesta no ho és.
Mentres esperem no fem més que esperar.
Y. H. R.
.................................................
El meu ofici és la tristesa,
siga març, siga abril
El meu ofici és la pena
Un sentiment de falta
pels dies i les nits al carrer
Un amor melancòlic i llunyà,
els carrers buits i la pandèmia
la societat obscura i tancada
Un record, els pensaments removien
El meu ofici és la tristesa,
el meu ofici és la pena
siga març, siga abril
N. S.
..............................................
Algú que crida i plora.
Una dona que crida, crida i crida. Ja no pot més.
Una llàgrima que es trenca i s'il·lumina una vida.
La llum del dia que neix. El viatge pot ser llarg?
Una mà que ens estira. Una lluita que no s’acaba.
Volem sortir, volem riure, volem jugar i
saltar i viure en llibertat. Quan podrem?
Uns ulls que em mirem, però estan lluny.
Uns llavis que em parlen, però no els puc veure.
Els vull tocar, besar i estimar i no puc. Quan podrem?
Tu ho saps? Jo no ho sé. No ho podem saber.
Una tristor que s’escampa i que ens atrapa.
Una foscor immensa que ens envolta i ens sufoca.
Una llàgrima que es trenca i tot s’apaga.
Una València que crida, crida i crida. Ja no pot més.
M. F. J.
..................................................
Ho interrompé la pandèmia tot. “Abans de la quarentena...”
“En començar la pandèmia…””Fou després de la quarentena...”
Fou a la quarentena quan ens vàrem conèixer.
Si no fos per la pandèmia, potser tu seguiries
encara pel teu camí, potser jo en el meu camí.
Ixquérem de la quarentena com si fos d’una cova,
amb les mans desinfectades, fins i tot esperançats.
Fou a la quarentena quan ens vàrem conèixer.
Dúiem senyals secrets de la soledat de la quarentena: els callàvem.
No volíem parlar de la pandèmia; ens parlaven
de les restriccions.”La pandèmia...” Fugíem per les videotelefonades,
et telefonava per dir-te bona nit, enviant-te
una llarga abraçada virtual, tiràvem besos en l’aire.
Hi havia, lluny, la pandèmia, una altra quarentena encara.
Parlàvem de sèries i vèiem sèries,
i somniàvem a besar-nos com a les pel·lícules,
i imaginèvem la vida igual que a les sèries;
i penjàvem la videotelefonada i tornàvem
amargament a la realitat, a l’amarg dormitori.
“Ho vàrem perdre tot, comprèn? Durant la pandèmia...”
L. M....................................................
No hi havia al món dos sentiments tan oposats,
Encara recorde els dies feliços.
Dies que s’han evaporat,
Dies que ja no estan.
Una entre tantes com esperen i ploren,
Una entre tantes.
Hem d’esperar a temps millors,
Hem d’esperar a poder viure com abans,
I a no deixar-nos trepitjar.
Dient açò assumesc la veu d’un poble,
Perquè jo sóc el poble
L. S.
............................................................
TRESOR PERDUT
ANIMAL de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes.
Ja no vius, sols recordes haver viscut alguna volta en alguna banda.
Vicent Andrés Estellés
Tot ha canviat, res és igual.
Des de l'aire que respirem fins a com el respirem.
Des de la manera que parlem i com ho fem.
Com de bé estàvem i no ho sabíem.
Ara som pobres, no ens queda ni la meitat,
del que amb tanta ignorància disfrutàvem.
Ja no som rics, perquè, sí, abans ho érem.
Com de bé estàvem i no ho sabíem.
La llibertat era riquesa, la llibertat era un tresor,
el nostre tresor. Valor incalculable tenien les abraçades,
els petons, poder eixir al parc amb els amics,
anar a casa dels iaios a menjar la paella dels diumenges.
Com de bé estàvem i no ho sabíem.
Més daurada i poderosa que els diners la sensació
de no tenir por, aquesta que tan amarga ara ens ofega.
Por d'eixir, por que et toque a tu, a la teua família, por.
I se'n van. El iaio, la iaia, el pare, l'oncle. L'amic del teu amic.
El veí. La teua cosina. Un conegut. Se'n van, i no tornen,
perquè ara som vulnerables, i allò que ens ataca ho fa sense miraments.
I hem perdut a molts, i potser encara perdrem a més,
perquè aquell dia de primavera es va aturar el temps. El món es va parar,
i per més que intentem reiniciar, lent segueix.
Tot ha canviat, res és igual, perquè som pobres,
hem perdut el tresor que ara sols ens queda recordar,
i esperar que algun dia tornem a ser rics.
Com de bé estàvem i no ho sabíem.
D.N.
