Us presentem els relats preseleccionats que entren en concurs. Al llarg de la setmana tindran lloc les votacions i molt prompte coneixerem el guanyador o la guanyadora. Seràs tu?
Categoria A: BATXILLERAT I CICLES
1-LA COL·LECCIÓ
Era dia de neteja; va obrir la vitrina de la seua col·lecció i va passar el drap i un plomall per l'estatueta, amb delicadesa, era la seua favorita, la seua última obra mestra, no podia trencar-la. Va fer una ganyota nostàlgica mentre acabava de netejar-la, "ah, l'amor" va pensar acaronant aquella figura d'un rostre que li recordava el seu afecte per ell. I de sobte, el record amarg de com l'enganyà va recórrer la seua ment. Va tancar la vitrina furiosa i la resta dels vint caps van trontollar. Medusa va seguir amb la neteja, estava orgullosa de la seua col·lecció i somreia mentre pensava en la seua trobada amb el seu pròxim amor, impacient per afegir una altra peça a la seua col·lecció.
Vaig obrir la porta de la casa. Tot pareixia desigual. El vent va tancar bruscament la porta i vaig anar a pujar les escales. Primer graó: sonava el suau degoteig de l’aixeta del bany. Tercer graó: la branca del taronger colpejant la finestra del dormitori. Cinqué graó: el cruixit del balancí de l’àvia al saló. Seté graó: el grall infeliç dels corbs al terrat. Nové graó: les llums intermitents blaves i roges al carrer. Tot nombres imparells, pensava. L’arma es relliscava de les meves mans i el dens aire pesava damunt de les espatlles. Pobra Maria... Mai m’imaginaria aquesta situació. Era davant de la porta assignada, la qüestió era obrir-la i posar fi al tema. No estava preparat, però vaig agafar oxigen i... Pam!
- General, missió acomplerta. He encontrat el gat de la Maria! Torne a comissaria.
Fa unes setmanes pel meu aniversari, el meu nòvio, amant de les serpents, em va regalar una pitó. Al principi no em va fer molta gràcia que l’animal estiguera solt per casa, a més l’animal em mirava amb ulls aborronadors. El meu nòvio, Jerònim, em diu que sóc una plorica, i s ’encabota que és una qüestió de temps que li prenga afecte. Pot ser que tinga raó, ja que l’animal cada vegada és més afectuós. Com tots els divendres, Jerònim i jo estàvem veient una pel·lícula. Jo em vaig alçar a per més roses, i quan vaig tornar al saló em vaig quedar petrificada. La pitó havia engolit el cos del meu nòvio, tan sols quedava una sabata d’ell! Vaig mirar a la pitó i aquesta em va mirar, i juraria que em va dir «Tu ets la següent».
És una nit fosca i freda, el vent mou les poques fulles que queden en els arbres i arrossega les del sol fent xicotetes espirals. Seria una nit tranquil·la si no fóra per això. Pum, pum, pum, aqueix so segueix ací, i cada vegada és més irritant. Pum, pum, pum, un so com si colpejaren en fusta. Pum, pum, pum, sona una vegada i una altra, constantment, pum, pum, pum, estic a punt de tornar-me boig. Com seguisca molt de temps així crec que m’arrancaré les orelles. Pum, pum, pum, encara que realment preferisc estar escoltant aquest so des de fora. Pum, pum, pum, per descomptat és millor estar fora que allà dins, sent enterrat viu al costat d'un cadàver.
Fa cinc dies la meua filla va desaparéixer en el bosc. Només desaparéixer vaig reportar la desaparició a la policia. Fa unes poques hores la policia ha vingut a casa amb la meua filla i m’ha contat que estava deambulant sola pel bosc.
Però jo sé que no és la meua filla.
Parla com ella, s'assembla a ella, però no és la meua filla. Totes les nits mentre dorm em mira des de la porta, porta sense parlar des que la van trobar i no menja ni beu res.
Us preguntareu com sé que no és la meua filla?, doncs perquè jo mateixa la vaig enterrar en el bosc. Però la vertadera pregunta és qui és la xiqueta que està vivint a la meua casa?
Categoria B: 3r i 4t ESO
6- LA VARA DEL CAMÍ
Quan a Laura li van donar la notícia que els seus pares havien mort en un accident de cotxe, va decidir canviar la seua vida. Se'n va anar a estudiar a Minnesota, pensant que allí s'evadiria dels problemes.
Els primers dies sempre es perdia pel camí per a arribar al seu habitatge, estava ple de plantes i algunes vegades matava alguna serp negra, perquè n’hi havia moltes. Sempre es perdia, i quan preguntava a la gent ningú l'ajudava. Fins que un dia un xic es va oferir a ajudar-la. Ell pareixia estrany, tenia uns trets i comportaments molt distints, com la llengua ennegrida i la seua soledat. Un dia de camí cap al seu pis es va trobar amb una altra serp que li impedia el pas i la va matar clavant-li un pal i va seguir el seu camí. Uns dies després es va trobar el xic pel camí ,mort amb una vara clavada al cor
Un company de classe em va proporcionar un CD que tenia gravades algunes psicofonies. El meu germà em va proposar dur-me un portàtil per escoltar el CD mentre es dutxava, i així ho vam fer. Abans d'escoltar la primera psicofonia una veu presentava el CD i feia un avís: "Mai ho escoltes a fosques". En aquest moment, per espantar el meu germà, vaig apagar el llum del bany i ell va cridar: "Encén el llum!".
Quan la vaig encendre, el disc ja no sonava. Algú li havia donat a la tecla de l' stop. Jo no vaig ser, d'això estic segur perquè tenia el dit a l'interruptor de la llum, i el meu germà tampoc, estava dins de la banyera i a més de dos metres del portàtil. Qui va apagar les psicofonies? Per què? No ho sé, i no estic segur
de voler saber-ho.
8-EL LLIBRE
“Dos vegades m’obriràs i la teua visió en realitat convertiràs.” Era el que estava escrit en la portada del llibre que els meus pares m’havien dit més de mil vegades que no obrira. El dia que em vaig quedar sola en casa, per aquella grip fingida, l’avorriment va fer que recordara aquell llibre de l’armari; des de feia uns dies sabia on estava la clau. Vaig agafar l’escala, i em vaig acostar a aquell armari que guardava el misteriós llibre. De manera furtiva, encara damunt de l’escala, el vaig obrir. Mentre un calfred recorria el meu cos, alguna cosa va fer que em girara. Em vaig quedar paralitzada! En veure el meu cadàver ensangonat damunt del llit. El llibre va caure, es va tancar, i la visió va desaparéixer. No he deixat de vigilar aquell llibre i recordar el que deia “Dos vegades m’obriràs i la teua visió en realitat convertiràs.”
9-ON ESTÀS, MARE?
Avui he despertat amb els meus germans i hem sentit l'absència de la mare. Recorde quan ens va donar llet per última vegada. Un d’ells va veure com uns homes amb davantal blanc se l'emportaven. Immediatament ens vam adonar que mai tornaríem a veure-la. Mai sentiríem la calor, l'amor incondicional que diàriament rebíem.
Tots vam començar a tremolar, s'estaven emportant els nostres amics que vivien dos corrals més enllà. La por ens usurpava, acompanyada per la incertesa de no saber si també se’ns emportarien a nosaltres. Els ulls es tancaren per l'esgotament de la situació en què ens trobàvem.
Vaig despertar sola dins d'una caixa de poques dimensions. S'escoltaven veus temoroses i familiars. Ens estaven desplaçant. Quan van parar escoltàrem crits agonitzants de centenars com nosaltres. Estaven patint? Què ocorria?
L'únic que em van fer saber els homes dels davantals blancs, ara amb taques roges, era que jo era el següent.
10- LA NIT DE HALLOWEEN
Uns companys de classe van quedar per anar a fer una volta la nit de Halloween. Les xiques també havien quedat però elles anaven disfressades i es van adonar que els seus companys es trobaven a l’altra cantonada. Llavors, les xiques van donar la volta per espantar-los. Quan les van veure aparèixer, ells van començar a córrer de la por que tenien perquè anaven molt ben disfressades.
Els xics només feien que córrer i cridar, no podien parar de córrer fins que a la fi, els van dir: «no correu tant, som nosaltres». En eixe moment, tots van començar a riure però ells ja havien recorregut tot el poble.
De petit evitava parlar amb altres perquè les converses sempre acabaven sent incòmodes, per això ràpidament em vaig acostumar a estar sol. No del tot, des de sempre m'han agradat les nines, però les nines sempre fan por. Fins ara ningú s'ha quedat a dormir a casa meva i no els culpo, però avui és el gran dia. Després de gairebé un any sortint, vull ensenyar la meva casa a la meva parella. A mesura que ens aproximem a la porta se li pot veure la cara d’ emocionada. Però en obrir la por-ta passa el que em temia: li canvia l'expressió a un semblant menys alegre, aquesta expressió que he vist tantes vegades. Tracte de calmar-la, ja que vol sortir corrent de la sala i allò ràpidament va escalar en un forcejament violent. Ja al terra li pose la mà davant la boca i aconseguisc que deixe de cridar. Com de costum, torno a estar sol però no em sento malament, tinc una nova nina.
Categoria C: 1r/ 2n ESO
Vaig acompanyar ma mare a fer la compra, estàvem pel passadís de les fruites. Vaig veure com una xiqueta em mirava d’una manera peculiar però no li vaig fer cas, vaig continuar amb la compra.
Minuts després va vindre la xiqueta i em va agafar la mà.
-M'he perdut, em va dir tímida. Aleshores la vaig acompanyar fins a la seua mare.
-Senyora, la seua filla l'estava buscant, li vaig dir.
-Eh? La meua filla?, va preguntar estranyada.
-Sí, la seua filla, vaig repetir.
-Però jo no tinc filla, va dir-me. Vaig mirar al meu costat i la xiqueta havia desaparegut. Si no era una xiqueta, aleshores... Què era?
Una vegada, un grup d’amics, Jorge, Juan, Gina, Carla, Mar i Paco van anar amb la seua classe de campament.
A l’hora de dormir van escoltar sorolls que venien dels vestidors i van anar a veure què passava. Sentien una xiqueta cantar. Paco, que era el més valent, va obrir la porta i la van veure. La xiqueta es va girar i no tenia cara!
Van eixir tots corrents cap als monitors. Hèctor, un monitor, els va dir que no patiren i que dormiren. Carla no va poder dormir perquè se sentia observada.
L'endemà es van despertar pensant-se que ho havien somiat tot però... Quan se n’anaven a casa es van acomiadar d’Hèctor que els va somriure d’una manera estranya, tenia unes dents esmolades, les pupil·les eren roges i en veu baixa li va dir a Carla: «dorms molt bé».
14-LA CASA NÚMERO 19 (LA NIT DE HALLOWEEN )
Era la nit de Halloween, uns amics i jo havíem anat a donar una volta pel poble, però, vam vore una casa inusual. Era una casa vella, molt vella i nosaltres vam anar a tocar a la porta. Una senyora major va obrir i ens va dir: “aneu-vos-en d’ací i mai aneu a la casa número 19 del carrer 19, podeu tornar molt malament o directament no tornar”. Nosaltres li vam fer cas, però sense adonar-nos, de tant de caminar, vam arribar a la casa prohibida.
Era una casa normal per fora però per dins... Un dels meus amics va dir: “el primer que arribe guanya”. Tots van anar corrents menys jo. Els meus amics tocaren al timbre i la casa va obrir la porta sola. Se’ls va menjar i jo vaig ser l’únic que va quedar viu, i vaig dir: “EL MEU PLA HA EIXIT BÉ!”
15-UN MALSON ESTRANY
Era una nit de Halloween, estava intentant dormit al meu llit i de sobte, un so em va sobresaltar del meu llit. Vaig mirar al meu voltant i no vaig veure res i tot seguit, vaig escoltar alguna cosa que venia de la part de dalt de l’habitació, … Em feia molta por mirar a dalt. A continuació vaig veure una persona i el vaig reconéixer de seguida, era l 'Awasi de Rovensburguer. Me’n vaig anar a un altre lloc i em perseguia per tota la casa, volia fer-me mal. Vaig mirar a la meva butxaca i tenia una arma per lluitar amb ell; en eixe moment un so em va despertar i tot havia estat un malson.
Molts anys enrere, hi havia un monstre anomenat la Quarantamaula que habitava en les clavegueres. A Vila-real, en aquella època, a les onze de la nit tots els habitants del poble havien d’estar dins de casa amb la porta tancada. Per a assegurar-se d’això, l’alcalde va assignar un home per a tancar totes les portes. Quan passava aquell home tot el poble havia d’estar dintre de casa, perquè si no, ell tancava i et quedaves fora. Els habitants del poble no entenien aquest mètode, no entenien el perquè, però l'alcalde coneixia la història de la Quarantamaula i no volia córrer riscos. Un matí, una dona va veure un camí de sang que conduïa a una claveguera, el va seguir i la va obrir, va veure un home mort i una criatura negra amb una gran boca i urpes gegants, en eixe moment es va adonar del perill que corrien...
17-L'ESPERIT DEL TREN
Fa més de vint anys en l'estació de tren de Vila-real ocorregué una mort dramàtica: un xiquet anomenat Àlex que acompanyava sa mare a València per a veure als seus avis caigué a la via i va ser atropellat per un tren.
Des d'aquell dia el xiquet s'apareixia una vegada a l'any en el tren que anava de Vila-real a València i com se sentia sol, quan pujava algun xiquet al tren el tirava a la via perquè estiguera amb ell i poder jugar.
Fa tres anys van beneir eixe tren perquè Àlex desapareguera i no tornara a matar cap xiquet. Fa poc s'ha tornat a sentir que en el tren que va de Madrid a Sevilla dos xiquets van caure a la via en estranyes circumstàncies i es creu que Àlex ha tornat a actuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada