divendres, 27 de maig del 2022

L'EMPRETA D'ESTELLÉS! 2n BATXILLERAT

 

L'alumnat de 2n de Batxillerat ha escrit alguns poemes a l'estil del poeta de Burjassot, el gran Vicent Andrés Estellés. 

Esperem que us agraden!









BOQUES TAPADES

Isc al carrer i tot m’envolta,

portes i finestres tancades, tot en silenci.

Unes poques persones repleguen el mercat,

són quasi les quatre.

Una casa on es crien coloms, el pas de vianants il·luminant-se.

Una fruiteria a l’esquerra i tots els llibres del món a la dreta.

Més endavant la Torre Motxa i un parell de bancs.

El sol d’hivern en les poques parts que no duc tapades.

Apareix gent pel cantó de la plaça.

Gent que camina i crec que riu,

perquè duen la boca tapada.

Gent a la que no li veig ni els ulls,

perquè duen la boca tapada.

Gent que parla o més bé crida,

perquè duen la boca tapada.

Arribe a la cafeteria a les cinc en punt,

on estan elles?

Només veig ulls que em miren.

Per què no duc la boca tapada?

Se m’oblida que estem en pandèmia.

Meritxell Pesudo Janés 2n Batx. Mixt





SENSE ALÈ

Tal vegada va ser la seua pell pàl·lida

o pot ser la llum dels seus ulls quan em mirava.

Haurien de ser els ulls, ho jure per Déu,

vivia empresonat l’oceà sencer.


I pobre de mi, que m’ofegava

cada vegada que nadava en ells!


I jo ja sense alè, i tu respirant tan alt,

que vaig pensar que respiraves pels dos.

I deixe d’agafar aire i m’ofegue.

I ara que ja no hi ets, com es fa tot?

Laura García Alarcón 2n Batx. Mixt





DIUMENGE

Carrers plens de xiquetes, carrers plens de xiquets

se senten els sues riures, cosa de la tardor.

Entra per la finestra una llum blanquinosa

que no em deixa llegir, que no em deixa veure.



Carrers plens de xiquetes, carrers plens de xiquets

se senten els seus riures, ja és hora de tornar.

Ací passa molt ràpid, diumenge pel matí.

La iaia està cuinant paella per a tots.



Carrers plens de xiquetes, carrers plens de xiquets

se senten els seus riures, són les set i passades

ara ja cau el sol, ja s’ha fet prou de nit

carrers buits de xiquetes, carrers buits de xiquets.

Patricia Reig Fernández 2n Batx. Mixt





RECORDS

Recorde aquell moment quan em miraves,

junts, pel matí en el llit,

junts, agafats de la mà,

junts, tu recolzada en el meu pit.

Però són records,

tu ja no estàs ací,

tu te n’has anat amb la guerra,

jo em quede ací,

amb un increïble i apassionat record.

València sense tu es queda,

el record mai marxarà,

València se sent amargada.

Paula Mezquita García 2n Batx. Mixt





PENSE

Pense en vosaltres amb nostàlgia,

però segurament enyore

qui érem tots en aquell moment.


Tot el que féiem amb la inconsciència

de creure’ns eterns.


I ara, si ens retrobàrem,

ja no seríem aquells.


Trencaríem els records

o potser en crearíem de nous.

Natàlia Fernández Menero 2n Batx. Mixt





TANTES VEGADES

Tantes vegades ens miràvem,

tantes vegades ens réiem,

tantes vegades ens volíem,

tantes vegades ens amàvem.


Ens amàvem apassionadament

com si el temps mai correguera

per a nosaltres dos.


Ens amàvem fogosament,

sense deixar que ens afectara

l’avorrida quotidianitat.


Ens amàvem calurosament

com si mai abans

haguérem tastat els nostres cossos.


Ens amàvem infinitament en vida,

i ara, que tu ja balles des del cel,

ho fem encara més.


Óscar Alba Reolid 2n Batx. Mixt



FELIÇ ANIVERSARI

Ho recordava tot mentre posava un pastís al forn,

recordava quan eixíem a passejar pel centre del poble,

anàvem a La Murà a prendre un gelat de maduixa,

el teu preferit,

ens agafàvem de la mà camí a Sant Pasqual,

ens besàvem apassionadament

i ja tornàvem cap a casa.


Mentre ho recorde vaig traient el pastís del forn,

li estic ficant seixanta ciris,

com de ràpid que passa el temps!

Ja en són seixanta de nascut,

deu els que portes al meu costat.

Natalia Fernández Cañete 2n Batx. Mixt



AMB LA TEUA MÀGIA

Recordes la primera vegada que ens vam veure?

Va ser la primera vegada en què vaig veure eixos ulls.

Tu saps que no hi ha paraules

per a poder descriure’t.


Hi ha bellesa en cada racó teu,

en cadascuna de les teues parts

i no canviarà en al vida.


No cal que els altres entenguen

el que és per a nosaltres,

perquè no ho entendran.


Espere cada any poder trobar-me amb tu una altra vegada,

epr a passejar pels teus carrers

o respirar l’aire pur que t’envolta.


Els teus paisatges,

que no es troben més enllà que en el meu cor.

I què direm de totes les nostres converses?

No cal dir res. Estimada Aýna,

poble del meu cor,

no hi ha ningú igual que tu.


Petita Suïssa Manxega,

qui veu els teus ulls, torna a veure’ls de qualsevol manera.

Ho aconsegueixes amb la teua màgia.

Ainara Barrué García 2n Batx. Hum.

Aquell mar dels teus ulls

junt els pardals pel matí.

Ja no estan, on estàs tu?

Ja no estic, on estàs tu?


Una nit fosca junt al parc

acompanyat de la teua llum.

Ja no estan, on estàs tu?

Ja no estic, on estàs tu?


Primaveres sense flors

ara són sense el teu calor.

Sols jo, tot és tristor.

Vaig dir adéu al meu gran amor.

Nerea Cardo Carrión 2n Batx. Hum.




Passat, per què ets sempre millor?

Parlem de tu amb ganes de tornar,

parlem de tu com una meravella.

Passejàvem junts pels carrers

mentre, agafats de la mà, amàvem,

ballàvem fins que ens feien mal les cames,

cridàvem les nostres cançons preferides

mentre, agafats de la mà, amàvem.

Ens podíem abraçar sense por.

Passat, quina falta ens fas!

Mirant enrere ens adonem

de tot el que ens oferies

i el present ens nega.

Passat, dolent i meravellós passat,

sempre et portarem en el nostre record.

Andreea Elena Cosma2n Batx. Hum.



CONCERT DE RECORDS

Quant de mal recorda,

però quin aprenentatge s’emporta,

xicoteta formigueta

què treballadora que mai estàs queteta.


Quant de mal recorda,

però quin aprenentatge s’emporta,

xicoteta rateta

que t’han tallat els bigots,

però segueixes sense estar quieta.


Ai! Que innocent cria,

rabosa que treballa de nit i de dia.

Ai! Que indefensa xiqueta,

que se sent perduda i no sap tornar.

I que la perdone Ausiàs March,

però la seua llengua no li deixa parlar.

Foscos que envolta la seua mirada

i la deixa desil·lusionada cada matinada.

Quant de mal recorda,

però qui aprenentatge s’emporta,

gran dona que no deixa res a la seua sort,

somriu, dona, somriu

que les llàgrimes ja les porta el riu.

María Fariña Fernández 2n Batx. Hum.



ENYORANÇA

Et recorde quasi tots els dies

aquelles nits que passejàvem pel Barranquet

amb aquella foscor que els carrers sentien.

Et recorde quasi tots els dies.

Ara, confinada, pense en els teus ulls.

que afortunada que van coincidir amb els meus,

et sent llunyà, veiem la mateixa lluna.

Lluna de paper, lluna confosa per la vidriera

que estàs xopada per la rosada del matí,

aquesta quarantena sense tu és dolorosa,

les vesprades al cinema barrejades amb petons.

Et recorde quasi tots els dies.

Et recorde quasi totes les nits.

Anaïs Langa Ortega 2n Batx. Hum


LA  MAR DELS TEUS ULLS

Dolça, la història que vam viure.

Salat, el dia en què te’n vas anar.

Salat, l’últim bes que ens vam donar, salat.

Salat, per les llàgrimes que no paraven.

Parat, el moment en què ens acomiadàvem.

Jo abraçada a tu, entre els teus braços,

la teua samarreta mullada

per l’aigua salada que dels teus ulls brollava.

Sola m’he quedat, sola tu m’has deixat.

Avui et demane, amor meu, que em recordes,

no deixes que els dolços records es tornen salats.

Només ens queden aquests records i més records,

records que tornen a obrir la ferida,

ferida que provoca la mar dels teus ulls.

Maroua Kermout, 2n Batx. Mixt



LLÀGRIMES

El temps passa i no espera ningú,

el món es trenca a poc a poc,

lluita pels drets,

lluite pels drets,

sense por de caure en un hivern dolent,

t’imagine al meu costat,

amb tu tot està bé.

Què puc fer?

Què puc dir?

La meua opinió no assenyala ningú amb el dit,

necessite ser lliure,

però la llibertat costa vides,

costa llàgrimes,

costa anys de guerra, que ningú pagarà.

Isabel Dragomir 2n Batx. Mixt




El dolor és com una ferida.

El dolor.

El dolor és com patir sol.

El dolor.

El dolor és com morir en vida.

El dolor.

El dolor és mental i angoixant.

El dolor.

El dolor és sentimental.

El dolor.

El dolor és tristesa, res més que això.

El dolor.

El dolor.

El dolor és com patir sol.

El dolor.

El dolor és com intranquil·litat.

El dolor.

El dolor és com això, res més que això.

El dolor.

El dolor.

Belén Mata Gimeno, 2n Batx. Hum.


PAS DEL TEMPS

Un entre tants naixen.

Un entre tants ploren.

Un entre tants disfruten i juguen.

Un entre tants.


Un entre tants multipliquen.

Un entre tants es graduen.

Pocs entre tants disfruten.

Alguns entre tants.


Un entre tants treballen.

Un entre tants creen vida

Pocs entre tants ploren

Alguns entre tants.


Un entre tants esperen.

Un entre tants passegen.

Pocs entre tants juguen.

Ningú entre tants.

Marc Mezquita Salvador 2n Batx. Hum.
































dissabte, 14 de maig del 2022

TENIM UNA GUANYADORA DEL SAMBORI 2022 !

ENHORABONA a BÁRBARA GONZÁLEZ VAQUERO, de 1r de Batxillerat Científic per guanyar el Sambori 2022 de la seua categoria. 

El conte premiat porta el nom de Dolç Somni...

És un relat dur però, molt ben escrit, i esperem que servisca per a conscienciar del mal que pot provocar l'homofòbia i l'assetjament. Tolerència zero amb l'assetjadors i els còmplices!





Dolç somni...

Tornava a casa després d'un dia més en eixe pou sense fons, ple de perdonavides poca-soltes, maleït institut. Sempre m'ha costat relacionar-me, des de xicotet, no és que siga una bestiola rara, simplement em costa soltar-me. No obstant això, sóc relativament normal: m'agrada la pizza, l'atletisme, el cine, i dormir la migdiada com a tot bon espanyol. El meu únic «crim»; ja que no és un crim ni de bon tros, és ser fill de dos dones meravelloses. Tinc dos mares, i què? La gent és una condemnada homòfoba, com si encara estiguérem en el segle XV. De vegades, tinc la impressió que en comptes d'avançar, retrocedim. És irònic, que amb tots els avanços tecnològics del segle XXI, encara hi haja gent tan tancada de ment.

 Una vegada arribe a casa, done una portada, no m' esforce a dissimular el meu enuig perquè sé que no hi ha ningú a casa. Agarre les llentilles de la nevera, tampoc em moleste a calfar-les i me les menge tal qual. Prenc la consola i em connecte per a jugar una partida amb Mario, el meu amic, el meu únic amic, de fet. Ens vam conéixer en primària i fins aquest últim curs hem estat junts. Ell es va haver de mudar per a poder fer el cicle de cuina, i jo em vaig quedar en el mateix pou fosc a estudiar batxillerat (i sí, és pitjor de com ho pinten). Quan acabem la partida em decidisc a fer per fi els deures de valencià. Una vegada acabats decidisc veure per mil·lèsima vegada «Rocky I».

 Quan per fi arriben les meues mares, sopem, encara que preferiria no haver de fer-ho, la tensió entre elles es podria tallar amb un ganivet. Tant de bo es divorciaren d'una vegada, no entenc per què s'encaboten a estar juntes, per mi, ho dubte, jo sóc la major causa de les discussions. No es posen d'acord respecte al que serà de mi. 

-És un xiquet encara, hauria de gaudir de l'adolescència, tindre amics, eixir, riure. No estar tancat tot el dia a casa com un ermitany, tot això per eixe maleït institut al qual et vas encabotar a apuntar-lo! - diu esgotada i molesta Rosa, ma mare 

-¡Ja no és un xiquet! Ha d'aprendre a defensar-se, això vols ensenyar-li, a fugir com un covard en compte d'afrontar els problemes? Això vols per al nostre, fill?- contraresta indignada Macarena, la meua altra mare.

I a partir d'allí vaig deixar d'escoltar, sempre és el mateix disc ratllat. Les estime, les adore, però en moments com aquests m'agradaria parar el temps i fer un bon crit. M'encantaria poder dir-los el que A MI M'AGRADARIA FER, m'agradaria comptar-los els riures a les meues esquenes, els murmuris, les mirades de fàstic, les nits d'insomni en què repasse el meu dia i m'adone de tot el que vaig poder haver dit i no vaig dir, de tot el que sent darrere de la meua màscara d'indiferència, que quan em mire a l'espill escolte sempre les mateixes veus que diuen sempre el mateix «engendre, anormal, maricó, fill de putes, escòria». Però no, com sempre faig, no dic res. Al cap i a la fi, val més callar quan no hi ha res bo a dir. El que jo no sabia era que de tant d'engolir i engolir, un dia esclataria.

Eixe dia va ser tot normal, fins a l'hora de valencià. Marc estava assegut davant de mi, i va aprofitar que la professora s'havia absentat per a fer-me una altra de les seues enginyoses preguntes.

 -Saps que mai hauries hagut de nàixer, veritat?, Només ets un engendre, educat per dos conilles que no saben el que és un mascle de veritat. 

I no sé per què, però vaig esclatar, no sé si va ser l'insult de més o què. El cas és que vaig explotar. Em vaig alçar de la cadira, vaig tirar la taula amb una força que desconeixia que tenia i entre punyada i punyada li vaig dir:

 - Les meues mares em van tindre in vitre, i vaig ser un fill desitjat. Potser vas ser tu un fill desitjat, o un simple descuit en la part posterior del cotxe?

 En eixe moment em van separar de Marc a la força i abans d'eixir de l'aula li vaig etzibar: -Jo tindré mares lesbianes, i això no és cap crim. Però tindre un fill com tu, masclista homòfob i cabró, això sí que és un delicte. 

Vaig eixir de l'aula sentint-me malament; d'una banda, havia actuat com un animal , i tenia els nucs ensangonats, no m'havien educat per a reaccionar així, era una vergonya. Però era tan alliberador al mateix temps. 

Vaig acabar en el despatx del director, òbviament, i com de costum, vaig callar, ja que no hi havia res que justificara el meu comportament. O almenys, res que pensara el meu director que fóra justificable, tenint en compte que el director de l'institut era molt tradicional i encara que no ho diguera per la seua imatge, pensava en gran part com l'homòfob de Marc. Per al director una dona havia d'estar amb un home, i el que pensara el contrari estava malalt. Però, com que les meues mares van pagar una respectable quantitat de diners per matricular-me en l'institut privat, tolerava la meua presència. Res és més convincent que els diners, pareix ser.

 A l'arribar a casa no sé què fer, estic nerviós, lògicament he de dir-los a les meues mares el que ocorre però tampoc tinc per què fer-ho precisament hui, elles no estan (en part per això m'he estalviat que vinguen a l'institut a arreplegar-me i a donar-me la bronca del segle) . Així que ho demoraré, no tornaran fins d'ací a dos setmanes. Estan de viatge de negocis, i jo ja soc prou major per a apanyar-me un parell de setmanes sol, encara que sempre ho estic, sempre estic sol en aquesta casa tan gran, i quan no estic sol, continue estant sol però amb els crits de les meues mares d'eco per la immensa casa. Acabe decidint d'eixir a fer una volta (no suporte més les condemnades quatre parets del meu dormitori) i anar a córrer per la ruta de sempre per a ordenar els meus pensaments. Però, en prendre la drecera de sempre em trobe amb la colla del germà major de Marc, i el que segueix a continuació és difús. Recorde que em van agafar entre 4 i em van immobilitzar, i la resta van ser colps. Em van colpejar els costats fins que es van sentir cruixir les meues costelles, i vaig rebre tantes punyades que tenia els ulls unflats i ja no podia distingir el rostre dels meus agressors. Només recorde notar quelcom calent pel mentó que anava descendint pel meu coll fins a mullar-me la samarreta, i quan em va arribar l'olor ho vaig comprendre: m'havien pixat damunt abans d'anar-se'n.

 Vaig perdre la noció del temps que vaig passar en aquell carreró, però quan vaig despertar tenia roba neta i em trobava en un llit desconegut, de xica, vaig suposar per les cireres de l'edredó. 

Llavors es va obrir la porta i la vaig veure, Clara, la xica més bella que havia vist mai, era tan bella com un àngel. Sempre em quedava embadalit mirant-la quan li explicava algun problema de química. Dir que em va sorprendre veure-la és poc. En veure'm despert es va alegrar, i de l'emoció em va fer una abraçada que em va produir una ganyota per culpa de les costelles i magolaments, encara que per res al món l'haguera apartada del meu costat. Finalment va procedir a contar-me que em va trobar mentre passejava a Neu, el seu pastor alemany. I que pensava que era mort, aleshores em va portar a sa casa (que jo ja coneixia, ja que li done classes de química els dimecres) i va cuidar de mi. 

La següent setmana va ser simplement perfecta, res d'institut, res de perdonavides, res de mares cridant-se, només Clara, el meu àngel, i jo. La vaig conèixer al començar el curs, i encara que només la conega des de fa set mesos, ha sigut una gran alegria per a mi, és l'única cosa que em dóna il·lusió i pau. Durant la setmana ens vam fer marató de «Game Of Thrones», pel·lícules de «John Wick», i clàssics com «Pearl Harbor». També vam anar a passejar a la platja, encara que jo em trontollava a causa dels magolaments i no podia caminar amb normalitat, però Clara m'ajudava deixant-me recolzar en ella, i en eixos instants amb ella davall el meu braç i amb la miranda en front de l'oceà em sentia pletòric, sentia el pit ple amb un lleuger formigueig, em sentia feliç. Com feia anys que no em sentia. I en eixos instants vaig agafar valor i em vaig decidir a confessar-li el meu amor a Clara, però quan vaig girar la cara en comptes de al meu àngel vaig veure ... la mort. 

No tenia rostre, era una ombra. La vaig reconèixer perquè portava la dalla i la túnica. Em vaig sentir tan aterrit com desconcertat, i llavors vaig comprendre que tot havia sigut MASSA perfecte, quasi paradisíac. La seua veu em va traure dels meus pensaments, una veu sense emoció. 

- És l'hora, hem d'anar-nos-en. 

En eixe moment m'ho va mostrar, la imatge real, aquella en què el metge estava al costat de les meues mares i els comunicava que havien fet tot el que estava en les seues mans, però que quan em van trobar als tres dies de l'agressió en el mateix carreró, la meua vida ja es trobava penjant d'un fil. Vaig passar dos setmanes en coma, fins que se'm va diagnosticar de mort cerebral, el meu cos seguia ací, bo, les restes del meu cos blavós pels múltiples hematomes, però mai tornaria a parlar, ni a córrer, ni a respirar sense l'ajuda d'una màquina.

 Ja no mirava la imatge que em mostrava la mort, les llàgrimes rodaven per les meues galtes i m'ennuvolaven la vista. Va ser llavors quan va tornar a parlar.

- Ets mort, portes mort des de fa més de dos setmanes, en realitat. Però ets un bon xic, i no mereixies anar-te'n així. Jo no sóc cap Déu, no puc tornar-te a la vida. Però sí que puc oferir-te açò, uns últims instants junt amb el teu àngel. Aquest és el meu regal per a tu, que la mort que et porte siga dolça i sense agonies, que siga feliç, per això m'he presentat davall del cos de Clara, tots aquests dies que has estat en coma, per a donar-te un acomiadament pacífic en la teua vida de patiment.


DIA DEL LLIBRE- ACTIVITAT DE PROMOCIÓ DE LA LECTURA ( D. Castellà)


El alumnado de 2ºESO ha asistido a un taller de improvisación teatral a partir de lecturas realizadas y por realizar con motivo de la celebración del Día del Libro (23 de abril). Esta actividad ha sido organizada por el Departamento de Lengua Castellana que ha querido contar con la compañía TEATRE DE CAIXÓ.


Los niños ayudaban a la compañía a que fueran improvisando todas las escenas. Se lo han pasado genial y se han reído viendo cómo los tres personajes iban desarrollando distintas obras a partir de diferentes intensidades, lugares, tiempos o géneros.


¡Seguro que repetimos!





DIA DEL LLIBRE !

 

Enguany, per commemorar el Dia Internacional del Llibre, a l'IES Miralcamp, hem construït un rellotge molt literari! Esperem que us agrade!

Els crims d'Alícia. Recomanació del D. de Matemàtiques

 

Oxford, 1994.

La Germandat Lewis Carroll decideix publicar els diaris privats de l’autor d’Alícia al país de les meravelles. La Kristen Hill, una jove becària, viatja per reunir els quaderns originals i descobreix la clau d’una pàgina que va ser arrencada misteriosament. Però la Kristen no aconsegueix arribar amb el seu descobriment fins a la reunió de la Germandat. Un seguit de crims es desencadenen amb el propòsit aparent d’impedir, una vegada i una altra, que el secret d’aquesta pàgina sigui descobert.

Qui vol matar el missatger? Quin és el patró real que hi ha darrere d’aquesta successió de crims? Qui i per què està fent servir el llibre d’Alícia per matar?

El cèlebre professor de Lògica Arthur Seldom, també membre de la Germandat Lewis Carroll, i un jove estudiant de Matemàtiques uniran esforços per arribar al fons de la intriga, i es veuran arrossegats perillosament per uns crims impredictibles, en una investigació tan intrigant com llibresca.

Amb una prosa elegant i precisa, Guillermo Martínez ha escrit una novel·la fascinant, clàssica alhora que estrictament actual, que en la tradició de Borges i Umberto Eco porta el relat policíac al terreny literari.