El conte premiat porta el nom de Dolç Somni...
És un relat dur però, molt ben escrit, i esperem que servisca per a conscienciar del mal que pot provocar l'homofòbia i l'assetjament. Tolerència zero amb l'assetjadors i els còmplices!
Dolç somni...
Tornava a casa després d'un dia més en eixe pou sense fons, ple de perdonavides poca-soltes, maleït institut. Sempre m'ha costat relacionar-me, des de xicotet, no és que siga una bestiola rara, simplement em costa soltar-me. No obstant això, sóc relativament normal: m'agrada la pizza, l'atletisme, el cine, i dormir la migdiada com a tot bon espanyol. El meu únic «crim»; ja que no és un crim ni de bon tros, és ser fill de dos dones meravelloses. Tinc dos mares, i què? La gent és una condemnada homòfoba, com si encara estiguérem en el segle XV. De vegades, tinc la impressió que en comptes d'avançar, retrocedim. És irònic, que amb tots els avanços tecnològics del segle XXI, encara hi haja gent tan tancada de ment.
Una vegada arribe a casa, done una portada, no m' esforce a dissimular el meu enuig perquè sé que no hi ha ningú a casa. Agarre les llentilles de la nevera, tampoc em moleste a calfar-les i me les menge tal qual. Prenc la consola i em connecte per a jugar una partida amb Mario, el meu amic, el meu únic amic, de fet. Ens vam conéixer en primària i fins aquest últim curs hem estat junts. Ell es va haver de mudar per a poder fer el cicle de cuina, i jo em vaig quedar en el mateix pou fosc a estudiar batxillerat (i sí, és pitjor de com ho pinten). Quan acabem la partida em decidisc a fer per fi els deures de valencià. Una vegada acabats decidisc veure per mil·lèsima vegada «Rocky I».
Quan per fi arriben les meues mares, sopem, encara que preferiria no haver de fer-ho, la tensió entre elles es podria tallar amb un ganivet. Tant de bo es divorciaren d'una vegada, no entenc per què s'encaboten a estar juntes, per mi, ho dubte, jo sóc la major causa de les discussions. No es posen d'acord respecte al que serà de mi.
-És un xiquet encara, hauria de gaudir de l'adolescència, tindre amics, eixir, riure. No estar tancat tot el dia a casa com un ermitany, tot això per eixe maleït institut al qual et vas encabotar a apuntar-lo! - diu esgotada i molesta Rosa, ma mare
-¡Ja no és un xiquet! Ha d'aprendre a defensar-se, això vols ensenyar-li, a fugir com un covard en compte d'afrontar els problemes? Això vols per al nostre, fill?- contraresta indignada Macarena, la meua altra mare.
I a partir d'allí vaig deixar d'escoltar, sempre és el mateix disc ratllat. Les estime, les adore, però en moments com aquests m'agradaria parar el temps i fer un bon crit. M'encantaria poder dir-los el que A MI M'AGRADARIA FER, m'agradaria comptar-los els riures a les meues esquenes, els murmuris, les mirades de fàstic, les nits d'insomni en què repasse el meu dia i m'adone de tot el que vaig poder haver dit i no vaig dir, de tot el que sent darrere de la meua màscara d'indiferència, que quan em mire a l'espill escolte sempre les mateixes veus que diuen sempre el mateix «engendre, anormal, maricó, fill de putes, escòria». Però no, com sempre faig, no dic res. Al cap i a la fi, val més callar quan no hi ha res bo a dir. El que jo no sabia era que de tant d'engolir i engolir, un dia esclataria.
Eixe dia va ser tot normal, fins a l'hora de valencià. Marc estava assegut davant de mi, i va aprofitar que la professora s'havia absentat per a fer-me una altra de les seues enginyoses preguntes.
-Saps que mai hauries hagut de nàixer, veritat?, Només ets un engendre, educat per dos conilles que no saben el que és un mascle de veritat.
I no sé per què, però vaig esclatar, no sé si va ser l'insult de més o què. El cas és que vaig explotar. Em vaig alçar de la cadira, vaig tirar la taula amb una força que desconeixia que tenia i entre punyada i punyada li vaig dir:
- Les meues mares em van tindre in vitre, i vaig ser un fill desitjat. Potser vas ser tu un fill desitjat, o un simple descuit en la part posterior del cotxe?
En eixe moment em van separar de Marc a la força i abans d'eixir de l'aula li vaig etzibar: -Jo tindré mares lesbianes, i això no és cap crim. Però tindre un fill com tu, masclista homòfob i cabró, això sí que és un delicte.
Vaig eixir de l'aula sentint-me malament; d'una banda, havia actuat com un animal , i tenia els nucs ensangonats, no m'havien educat per a reaccionar així, era una vergonya. Però era tan alliberador al mateix temps.
Vaig acabar en el despatx del director, òbviament, i com de costum, vaig callar, ja que no hi havia res que justificara el meu comportament. O almenys, res que pensara el meu director que fóra justificable, tenint en compte que el director de l'institut era molt tradicional i encara que no ho diguera per la seua imatge, pensava en gran part com l'homòfob de Marc. Per al director una dona havia d'estar amb un home, i el que pensara el contrari estava malalt. Però, com que les meues mares van pagar una respectable quantitat de diners per matricular-me en l'institut privat, tolerava la meua presència. Res és més convincent que els diners, pareix ser.
A l'arribar a casa no sé què fer, estic nerviós, lògicament he de dir-los a les meues mares el que ocorre però tampoc tinc per què fer-ho precisament hui, elles no estan (en part per això m'he estalviat que vinguen a l'institut a arreplegar-me i a donar-me la bronca del segle) . Així que ho demoraré, no tornaran fins d'ací a dos setmanes. Estan de viatge de negocis, i jo ja soc prou major per a apanyar-me un parell de setmanes sol, encara que sempre ho estic, sempre estic sol en aquesta casa tan gran, i quan no estic sol, continue estant sol però amb els crits de les meues mares d'eco per la immensa casa. Acabe decidint d'eixir a fer una volta (no suporte més les condemnades quatre parets del meu dormitori) i anar a córrer per la ruta de sempre per a ordenar els meus pensaments. Però, en prendre la drecera de sempre em trobe amb la colla del germà major de Marc, i el que segueix a continuació és difús. Recorde que em van agafar entre 4 i em van immobilitzar, i la resta van ser colps. Em van colpejar els costats fins que es van sentir cruixir les meues costelles, i vaig rebre tantes punyades que tenia els ulls unflats i ja no podia distingir el rostre dels meus agressors. Només recorde notar quelcom calent pel mentó que anava descendint pel meu coll fins a mullar-me la samarreta, i quan em va arribar l'olor ho vaig comprendre: m'havien pixat damunt abans d'anar-se'n.
Vaig perdre la noció del temps que vaig passar en aquell carreró, però quan vaig despertar tenia roba neta i em trobava en un llit desconegut, de xica, vaig suposar per les cireres de l'edredó.
Llavors es va obrir la porta i la vaig veure, Clara, la xica més bella que havia vist mai, era tan bella com un àngel. Sempre em quedava embadalit mirant-la quan li explicava algun problema de química. Dir que em va sorprendre veure-la és poc. En veure'm despert es va alegrar, i de l'emoció em va fer una abraçada que em va produir una ganyota per culpa de les costelles i magolaments, encara que per res al món l'haguera apartada del meu costat. Finalment va procedir a contar-me que em va trobar mentre passejava a Neu, el seu pastor alemany. I que pensava que era mort, aleshores em va portar a sa casa (que jo ja coneixia, ja que li done classes de química els dimecres) i va cuidar de mi.
La següent setmana va ser simplement perfecta, res d'institut, res de perdonavides, res de mares cridant-se, només Clara, el meu àngel, i jo. La vaig conèixer al començar el curs, i encara que només la conega des de fa set mesos, ha sigut una gran alegria per a mi, és l'única cosa que em dóna il·lusió i pau. Durant la setmana ens vam fer marató de «Game Of Thrones», pel·lícules de «John Wick», i clàssics com «Pearl Harbor». També vam anar a passejar a la platja, encara que jo em trontollava a causa dels magolaments i no podia caminar amb normalitat, però Clara m'ajudava deixant-me recolzar en ella, i en eixos instants amb ella davall el meu braç i amb la miranda en front de l'oceà em sentia pletòric, sentia el pit ple amb un lleuger formigueig, em sentia feliç. Com feia anys que no em sentia. I en eixos instants vaig agafar valor i em vaig decidir a confessar-li el meu amor a Clara, però quan vaig girar la cara en comptes de al meu àngel vaig veure ... la mort.
No tenia rostre, era una ombra. La vaig reconèixer perquè portava la dalla i la túnica. Em vaig sentir tan aterrit com desconcertat, i llavors vaig comprendre que tot havia sigut MASSA perfecte, quasi paradisíac. La seua veu em va traure dels meus pensaments, una veu sense emoció.
- És l'hora, hem d'anar-nos-en.
En eixe moment m'ho va mostrar, la imatge real, aquella en què el metge estava al costat de les meues mares i els comunicava que havien fet tot el que estava en les seues mans, però que quan em van trobar als tres dies de l'agressió en el mateix carreró, la meua vida ja es trobava penjant d'un fil. Vaig passar dos setmanes en coma, fins que se'm va diagnosticar de mort cerebral, el meu cos seguia ací, bo, les restes del meu cos blavós pels múltiples hematomes, però mai tornaria a parlar, ni a córrer, ni a respirar sense l'ajuda d'una màquina.
Ja no mirava la imatge que em mostrava la mort, les llàgrimes rodaven per les meues galtes i m'ennuvolaven la vista. Va ser llavors quan va tornar a parlar.
- Ets mort, portes mort des de fa més de dos setmanes, en realitat. Però ets un bon xic, i
no mereixies anar-te'n així. Jo no sóc cap Déu, no puc tornar-te a la vida. Però sí que puc
oferir-te açò, uns últims instants junt amb el teu àngel. Aquest és el meu regal per a tu,
que la mort que et porte siga dolça i sense agonies, que siga feliç, per això m'he presentat
davall del cos de Clara, tots aquests dies que has estat en coma, per a donar-te un
acomiadament pacífic en la teua vida de patiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada