Aquests són els microrelats seleccionats. El 31 d'octubre donarem a conèixer els noms dels guanyadors o guanyadores. Que guanyen els/le millors!!
CATEGORIA 1r /2n ESO
1-POBLE FANTASMA
Fa molt de temps, en 1850, Josep, Fran i Pablo eixien de l'escola. Anant a la seua casa, es van trobar amb un home que els va dir que si anaven a un poble i si aconseguien fer-li una foto a un fantasma, els recompensaria amb cinc mil pessetes a cadascú. Ells sense por a res, van acceptar i van partir cap al poble.
Quan van arribar al poble, era una nit fosca i plujosa. A mesura que avançaven, trobaven teranyines, esquelets... A la primera casa en què van entrar feia molt de fred, però a la segona casa que van entrar feia molta calor, però ni un fantasma. A la tercera casa, ja feia un clima més normal, però aquesta va ser distinta, perquè, van desaparéixer Fran i Pablo, quan van obrir els armaris. Josep, l'únic que quedava, va pujar al segon pis, on va sentir un crit i va veure una xiqueta amb roba trencada i pàl·lida. En veure-la, li va fer la foto, i va eixir corrent. Quan va arribar al poble li va donar la foto a l'home i va guanyar els diners, però desgraciadament, mai tornaria a veure a Pablo i Fran.
Des d'aleshores, al poble a les nits més plujoses, conten que s'escolten crits i laments dels xiquets desapareguts.
2- UNA VESPRADA DE 2018
Quan tenia 8 anys, em vaig quedar sola a casa. Aquella vesprada mon pare treballava, la meua iaia passejava pel parc i la meua mare no sabia on estava, però feia com 2 hores que no estava en casa. El que sí sabia era que estava a soles.
Jo estava en la segona planta de ma casa quan vaig sentir un soroll a la planta de baix. Em vaig espantar molt però vaig tindre la força suficient per a mirar si hi havia alguna cosa. Sols vaig vore la meua gossa i per tant, em vaig tranquil·litzar.
Vaig telefonar la mare per saber on estava i si vindria prompte perquè tenia por. Quan va agafar el telèfon, em va dir que estava passejant amb la gossa i tardaria poc arribar. Em vaig quedar espantada pel que seria perquè si la meua gossa estava amb ma mare, què vaig vore jo?
3-LES MILORS AMIGUES
-On està? On està? On l’he deixat?
Les veus encara estaven a la cuina.
- El vaig deixar per ací, on està?
Les veus van començar a moure’s.
- No, no, no, ja venen. He de trobar-lo, on està?
Les veus van deixar de moure’s, però estaven prop.
- Estava per ací, on el vaig deixar?
Va arribar una persona més a la casa. Es van saludar i començaren a moure’s altra vegada.
- Necessite trobar-lo, s’adonaran que no està.
Estaven molt prop, no em donarà temps. He de tornar al meu lloc.
Després de tornar al lloc, obrin la porta.
- Mira mamà ahí està. La pots baixar, per fa?
- Clar, bonica.
Em van agafar per a baixar-me i després em va passar a les mans de la seua filla.
-Ui, que fa ací aquest ganivet?
Ahí estava el ganivet, on sempre estava jo, a la prestatgeria de l’habitació de la meua ama. Sort que no saben què estic planejant fer-li amb el ganivet.
Estava a terra, marejada. Em feia mal el cap. Em sentía freda. M'aixequí com vaig poder i la vaig veure. Vaig sentir un calfred. Estava... a terra, apunyalada, on menys m'ho esperava: per darrere. Era allà, el meu cos era allà! Després, va entrar. Es va apropar. I, com una més, la que havia estat el meu únic suport aquests anys, amb el meu cadàver en mà, va anar al nostre lloc segur. Aquell llac en què compartiem tants moments. Sense dubtar-ho, es va desfer de mi. El meu cos va ser ocultat on ningú el podia trobar...
Sincerament, aquesta hauria estat una bona història per contar, creieu-me, ho faria, si no haguera estat jo, realment, qui va apunyalar la que havia estat el meu únic suport. Per les maleïdes pastilles!, em tornaven boja... I em vaig assegurar que ho faria on menys s'ho esperava: per darrere.
4- LA VENJANÇA
Les veus encara estaven a la cuina.
- El vaig deixar per ací, on està?
Les veus van començar a moure’s.
- No, no, no, ja venen. He de trobar-lo, on està?
Les veus van deixar de moure’s, però estaven prop.
- Estava per ací, on el vaig deixar?
Va arribar una persona més a la casa. Es van saludar i començaren a moure’s altra vegada.
- Necessite trobar-lo, s’adonaran que no està.
Estaven molt prop, no em donarà temps. He de tornar al meu lloc.
Després de tornar al lloc, obrin la porta.
- Mira mamà ahí està. La pots baixar, per fa?
- Clar, bonica.
Em van agafar per a baixar-me i després em va passar a les mans de la seua filla.
-Ui, que fa ací aquest ganivet?
Ahí estava el ganivet, on sempre estava jo, a la prestatgeria de l’habitació de la meua ama. Sort que no saben què estic planejant fer-li amb el ganivet.
CATEGORIA 3r/4t ESO
5-LA FOSCOR I EL SEUS SECRETS
En la foscor de la nit, ella va escoltar un murmuri provinent de l’armari. Amb valentia es va acostar lentament i el va obrir. Res. Va pensar que era la seua imaginació, però alguna cosa no anava bé.
Va tancar els ulls i va sentir un alé fred en el seu clatell. En obrir-los, va veure una figura esborronadora enfront. Va cridar però cap so va eixir de la seua boca. La figura es va acostar més i més, embolicant-la en una boira fosca.Ella va intentar córrer, però les seues cames no responien. La figura va riure sinistrament mentre ella s’esvaïa lentament en el no-res. Ningú mai va tornar a veure-la, només van quedar els esgarrifosos murmuris que provenien de l'armari recordant a tots que el mal sempre aguaita en les ombres.
Un dia qualsevol estava amb els meus amics al parc de sempre i com que mai féiem res ens volíem anar a casa per l’avorriment, però vaig tindre una idea genial: jugar a la "ouija".
Vam decidir jugar a les tres del matí per a veure si alguna cosa sobrenatural passava. Va estar tot tranquil i normal fins que el meu millor amic va començar a convulsionar. Em vaig ficar molt nerviós fins que, de sobte, em vaig desmaiar. Vaig aparèixer al llit i no em podia menejar i sols podia moure els ulls.El primer que se’m va ocórrer va ser mirar a la porta, però vaig vore una ombra en forma d’humà que estava arrimant-se cap a mi; va traure un ganivet i quan em va apunyalar em vaig despertar del somni amb sang per tot el cos.
La causa de la seva mort va ser culpa d’un exorcisme mal fet. Tot començà el dia d’abans quan vaig anar al cementeri a posar-li flors, de sobte, damunt de la seva tomba hi havia un símbol satànic amb sang; al moment de vore-ho es va obrir la tomba i no hi havia res dins.
Aleshores, es va girar per a anar-se’n i estava ma mare darrere tota ensangonada i bruta, i em va dur amb ella a la tomba.
Ara cada 1 de novembre fem el mateix amb tots els familiars.
BATXILLERAT
M’alce atabalat en el terra d'una casa. No sé on sóc o qui sóc. L’espai, que sembla un menjador, és l’única realitat que reconec.
Les finestres hi son tancades i l’únic soroll que sent és el del pèndol d’un rellotge amb les agulles encallades. Ben bé hi podria ser qualsevol moment del dia.
Decidisc avançar pel passadís esperant trobar una eixida. Però torne al menjador i, confós, pense, «He hagut d’equivocar-me».
Així que avance.
Però aquesta vegada hi ha una tauleta amb una ràdio encesa. El locutor, descriu l’última hora d’un suïcidi, Ferran Torres de trenta-set anys fou trobat anit a sa casa mort, penjat.
Quan em gire veig una ombra sense forma darrere de mi.
Comence a córrer pel passadís que semblava no tindre fi, però de cop acaba, veig l’eixida i intente obrir-la, però està tancada. Aleshores és quan em gire i ho veig clar.
Sóc jo.
LA PÍNDOLA
Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser el cel. El Sol començava a eixir, es feia de dia. L’últim que recordava era que havia pres aquella píndola que em van donar en la festa i tot es va tornar negre.
Vaig alçar-me sense cap dificultat i al mirar al meu voltant, els meus pares apareixien en el meu camp de visió, junt amb la presència d’uns policies. Vaig córrer fins a ells espantada, no em veien. Vaig agafar el braç de la meua mare, que, no obstant això, no s’adonava de la meua presència.
Les llàgrimes inundaven els ulls dels dos i en un moment de desesperació, havia mirat cap a l’ambulància que hi havia a prop, albirant un cos cobert. Em vaig apropar corrent i el vaig destapar, quedant-me petrificada quan em vaig adonar que el cos sense vida era jo.
Les finestres hi son tancades i l’únic soroll que sent és el del pèndol d’un rellotge amb les agulles encallades. Ben bé hi podria ser qualsevol moment del dia.
Decidisc avançar pel passadís esperant trobar una eixida. Però torne al menjador i, confós, pense, «He hagut d’equivocar-me».
Així que avance.
Però aquesta vegada hi ha una tauleta amb una ràdio encesa. El locutor, descriu l’última hora d’un suïcidi, Ferran Torres de trenta-set anys fou trobat anit a sa casa mort, penjat.
Quan em gire veig una ombra sense forma darrere de mi.
Comence a córrer pel passadís que semblava no tindre fi, però de cop acaba, veig l’eixida i intente obrir-la, però està tancada. Aleshores és quan em gire i ho veig clar.
Sóc jo.
LA PÍNDOLA
Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser el cel. El Sol començava a eixir, es feia de dia. L’últim que recordava era que havia pres aquella píndola que em van donar en la festa i tot es va tornar negre.
Vaig alçar-me sense cap dificultat i al mirar al meu voltant, els meus pares apareixien en el meu camp de visió, junt amb la presència d’uns policies. Vaig córrer fins a ells espantada, no em veien. Vaig agafar el braç de la meua mare, que, no obstant això, no s’adonava de la meua presència.
Les llàgrimes inundaven els ulls dels dos i en un moment de desesperació, havia mirat cap a l’ambulància que hi havia a prop, albirant un cos cobert. Em vaig apropar corrent i el vaig destapar, quedant-me petrificada quan em vaig adonar que el cos sense vida era jo.
Intente dir-li alguna cosa, però no puc. Lentament alce la mà per a netejar-li una llàgrima, però com si fos un cristall no em deixa. La dona comença a plorar i diu la paraula, però aquesta vegada la puc escoltar. "Ajuda'm". Ràpidament comença a perdre sang i és quan observe que els seus braços i coll estan banyats en aquest roig que prové de talls. Em fa por i tanque els ulls.
Silenci... La dona ja no crida, no plora, però el meu cos està en flames. Obric els ulls per a comprovar-ho, però no puc. La dona ja no està i no puc veure el meu cos. El que queda és un mirall sense el meu reflex.
Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser el cel. El Sol començava a eixir, es feia de dia. L’últim que recordava era que havia pres aquella píndola que em van donar en la festa i tot es va tornar negre.
Vaig alçar-me sense cap dificultat i al mirar al meu voltant, els meus pares apareixien en el meu camp de visió, junt amb la presència d’uns policies. Vaig córrer fins a ells espantada, no em veien. Vaig agafar el braç de la meua mare, que, no obstant això, no s’adonava de la meua presència.
Les llàgrimes inundaven els ulls dels dos i en un moment de desesperació, havia mirat cap a l’ambulància que hi havia a prop, albirant un cos cobert. Em vaig apropar corrent i el vaig destapar, quedant-me petrificada quan em vaig adonar que el cos sense vida era jo.
Vaig alçar-me sense cap dificultat i al mirar al meu voltant, els meus pares apareixien en el meu camp de visió, junt amb la presència d’uns policies. Vaig córrer fins a ells espantada, no em veien. Vaig agafar el braç de la meua mare, que, no obstant això, no s’adonava de la meua presència.
Les llàgrimes inundaven els ulls dels dos i en un moment de desesperació, havia mirat cap a l’ambulància que hi havia a prop, albirant un cos cobert. Em vaig apropar corrent i el vaig destapar, quedant-me petrificada quan em vaig adonar que el cos sense vida era jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada