- Juego de coger chuches.
- Juego de atrapar murciélagos.
- Animación guiada
- Juego de atrapar caramelos
- Historia animada
- LLuvia de caramelos
dissabte, 31 d’octubre del 2020
ANIMACIONS I JOCS HALLOWEEN AMB SCRATCH (BATXILLERAT)
divendres, 30 d’octubre del 2020
RELATS SELECCIONATS IX CONCURS DE MICRORELATS DE TERROR IES MIRALCAMP!
Feu-ne un cop d'ull. Sembla que està tot inventat en la literatura de terror però, de vegades, el nostre alumnat ens sorprén. Esperem que us agraden!
CATEGORIA: BATXILLERAT
1-UN DIA DE HALLOWEEN
Trenta-ú d’octubre de 1998. Estava a casa a les huit i mitja de la vesprada. Volia preparar-me un got de llet amb galetes. Vaig tancar el llibre per fer el sopar i de sobte, uns colps estremidors retronaren per tota la casa. Algú trucava a la porta. El soroll del vent posava els cabells de punta. Vaig baixar les escales lentament mentre els colps a la porta no paraven. Una sensació de por recorria el meu cos, i em deia a mi mateixa que no baixara més. No podia parar. Vaig arribar a la porta, no sabia qui era a l'altre costat. Vaig agafar un paraigua, vaig tancar els ulls i vaig obrir lentament. Veia, a poc a poc, el peu d'una persona, després la mà i finalment, el cos sencer. Era un xiquet de deu anys aproximadament, que em va veure espantat i de sobte, va dir: «truc o tracte?».
2-NINGÚ M’ESCOLTA
Crec que plou, però no n’estic segura. La gent no para de plorar però ningú em diu per què. Intente tranquil.litzar-los des de l’altre costat de l’habitació ja que no em deixen eixir d’on estic. Crec que la mare s’ha enfadat amb mi per no haver-me acabat el desdejuni. No sé què hi pot estar passant. Fa uns dies la mare em va acompanyar al metge ja que portava un temps malalta i no millorava de cap manera. Em van fer moltes proves i, quan em donaren els resultats, la mare no em va deixar escoltar el diagnòstic i va eixir plorant com jo mai l’havia vista. A dia de hui encara no sé què li van dir els metges. Comence a angoixar-me en aquesta habitació tan menuda, quasi no em puc menejar...Ara ho comprenc tot, no m’escolten perquè ja no hi estic, estic morta sota terra.
3-FUIG!
Si has trobat aquesta carta és perquè estàs a la mateixa casa on jo vaig estar com a estudiant, l’estiu de 2019. Et recomane que te’n vages tan ràpid com siga possible. Damunt del llit veuràs un peluix en forma d’abella. No passarà una sola nit en què no caurà al terra o començarà a fer sorolls. No passaran més de tres hores sense que els llums de l’habitació s’apaguen i s’encenguen. L’habitació estarà esgarrifosament gelada malgrat la calefacció . Les fotos de la paret del corredor canviaran de lloc cada nit i una olor de podrit s’escamparà pertot arreu perquè davall del llit està soterrada la xiqueta que, cada nit, pega patades mentre dorms, si és que pots dormir. Així que…fuig!!
4- ADORMIDA
És un dia com un altre, un dia més de rutina. Pràcticament ha acabat i ella se'n va a dormir. Entra a l'habitació, es posa el pijama i es gita amb el mòbil fins que s'adorm. A mitja nit es desperta, amb una estranya sensació, eixa que et diu que està passant alguna cosa. Escolta un soroll que ve del menjador mentre pensa què potser. S’obri la porta de la seva habitació, i entra. Està dins amb ella, regirant i buscant quelcom de valor per agafar. Es queda paralitzada, no es mou ni un sol
mil·límetre, decideix que la millor opció és fer-se l’adormida fins que el lladre acabe, se’n vaja. Efectivament acaba la seva feina allí, i quan ja està calmada escolta xiuxiuejant: “Ho has fet molt bé”.
mil·límetre, decideix que la millor opció és fer-se l’adormida fins que el lladre acabe, se’n vaja. Efectivament acaba la seva feina allí, i quan ja està calmada escolta xiuxiuejant: “Ho has fet molt bé”.
5-ATERRIDA
Em vaig despertar amb forts sorolls retrunyint el meu cap, vaig començar a cridar des del llit, però ningú m'escoltava i vaig decidir eixir d'allí a la cerca d'algú. En
obrir la porta de l'habitació vaig escoltar esclats dins dela meua pròpia casa, d'on vaig eixir corrent, aterrida, ja que ma casa s'estava ensorrant. Vaig pensar a buscar els meus pares, però en obrir la porta no reconeixia ningú i vaig començar a cridar els seus noms, però només hi havia gent dessagnant-se, sense extremitats,
plorant i morts de terror... A la llunyania vaig escoltar la veu de ma mare i vaig començar a córrer, però només recorde tirs i esclats al mateix temps, i despertar ací, a l'hospital.
Hola, sóc Fàtima, tinc 10 anys i aquesta és la situació del meu país, Síria.
obrir la porta de l'habitació vaig escoltar esclats dins dela meua pròpia casa, d'on vaig eixir corrent, aterrida, ja que ma casa s'estava ensorrant. Vaig pensar a buscar els meus pares, però en obrir la porta no reconeixia ningú i vaig començar a cridar els seus noms, però només hi havia gent dessagnant-se, sense extremitats,
plorant i morts de terror... A la llunyania vaig escoltar la veu de ma mare i vaig començar a córrer, però només recorde tirs i esclats al mateix temps, i despertar ací, a l'hospital.
Hola, sóc Fàtima, tinc 10 anys i aquesta és la situació del meu país, Síria.
CATEGORIA: 3r i 4t ESO
6-LA LLUM
Era de nit, no sabria dir a quin hora, sols es veia una llum al final del llarg i obscur passadís. Jo sols tenia una llanterna en la mà, el mòbil l'havia perdut feia temps i l'estava buscant perquè no sabia on estava. Feia molt de fred i s'escoltaven passes, vaig pensar que era la meua imaginació i vaig continuar. Jo ja sabia que no era bona idea, però no podia fer un altra cosa, estava obligat a anar fins a aquella sala, on hi havia un llum encès, però, si l'hospital estava abandonat, qui l'havia encès? Vaig arribar i la porta es va tancar, el llum es va apagar i vaig vore uns ulls rojos al costat meu. En aquell instant va passar el pitjor possible, pitjor del que pots imaginar-te. Se’n va anar la llum i no havia guardat la partida!
7-LA DONA DE L'ESCALA
Com cada matí em vaig aixecar, i me'n vaig anar a l'institut. Pensava que seria un dia avorrit, però la meua amiga em va dir que ens havien convidat a una festa d'aniversari. Hi vam anar juntes. Vam tocar a la porta i ningú ens va obrir; vam pensar que era una broma. La meua amiga va decidir marxar perquè no li feia gens de gràcia. Em vaig quedar sola. Com que ningú m'obria la porta, vaig decidir entrar jo sola, perquè la porta no estava tancada amb clau. Quan vaig entrar, vaig pujar les escales i a la fi d’aquestes hi havia una dona d'uns 30 anys que em va dir: «Porte tancada en aquesta casa tota la vida». I va seguir: «Anem-nos-en ja, els morts ens esperen». Vam haver de saltar per una finestra per eixir però ella, en caure, va morir. Mai vaig saber què va ocórrer.
8-`TILÍN´
Al cap d’uns 15 minuts ja estàvem allí molt desesperats per acomiadar-nos. Hi havia un poc de boira i feia fred. Van veure les habitacions i, on dormia jo, donava a un cementeri. Vam estar tota la tarda jugant i va vindre la nit. Era una nit fosca. Van anar cada ú a les seues habitacions a descansar. Em vaig despertar sobre la una sentint una campana fent ´tilín`. D’on provenia? Vaig mirar per la finestra i seguia sentint-la. Vaig eixir i vaig anar cap al so. Em va dirigir al cementeri i em vaig adonar que hi havia taüts amb campanes i un d’ells estava sonant! Vaig llegir la làpida i vaig córrer tan de pressa com vaig poder. Ho vaig contar als meus amics. En fer-se de dia ens vam anar espantats i pensant què hauria passat amb aquella persona.
CATEGORIA: 1r i 2n d' ESO
9-EL PRESONER DE LA BOIRA
Hi havia una vegada un xic que es deia Robert. Un dia de moltíssima boira en què no es podia veure quasi res anava passejant pel bosc. Robert continuava el seu camí tan tranquil com sempre, però al final del recorregut que feia cada diumenge es va adonar que hi havia una cabanya en molt mal estat. Robert es va dirigir cap allí. Una vegada davant la casa, la boira va començar a pujar més i més fins que ja no podia ni vore’s els peus. Quan va entrar dins la casa va veure una estranya figura que surava en l’aire i que estava enganxada a terra per dues cadenes. Robert va sentir un xicotet calfred pel cos i en eixe instant va saber que seria ell el presoner de la boira fins que arribara el pròxim caminant.
10-EL MISTERI DELS BESSONS
-Tranquil·la mamà, ja ens van atropellar una vegada, ara anem amb més cura.
11-UN ESGLAI DE (QUASI) MORT.
Un dia de Halloween molt terrorífic, la gent va eixir als carrers amb unes disfresses molt cridaneres i amb una actitud molt estranya. De fet, parlaves a les persones i no contestaven. Un xiquet anomenat Àlex va eixir a gaudir i riure's una mica en el dia de Halloween. El xiquet es va trobar amb un senyor que actuava d'una manera una mica estranya, es va acostar i li va preguntar què li passava. El senyor de seguida va agafar-lo del braç molt fort i el va ficar en una furgoneta molt fosca i sinistra. L'home va encendre el llum i … “Feliç Halloween!!!”
Era el seu pare, que va voler gastar-li una xicoteta broma al seu fill.
Però la broma va acabar malament perquè Àlex es va desmaiar del gran ensurt que li havia gastat i va haver de passar la nit a l’hospital. Al final va ser el pare qui es va endur un ensurt de (quasi) mort!
12-TRAGÈDIA
Conta la llegenda d’un poble, que hi havia una família que vivia prop del llac i en la nit de Halloween va succeir una tragèdia.
Eixa nit, la xiqueta menuda, Júlia, va sortir a veure la lluna plena i va sentir un xicotet soroll que venia del llac. Júlia es va apropar i va veure una xiqueta plorant amb un vestit blanc. Semblava un fantasma.
Júlia li va preguntar:
- Com et dius? Què et passa?
Ella no li va contestar, només la va mirar fixament.
Júlia es va espantar una mica. De sobte, la xiqueta misteriosa li va dir que se sentia molt sola i no tenia amics per a jugar. Júlia la va tranquil·litzar, va jugar amb ella i van desaparéixer en la foscor.
Els pares de Júlia van sortir a buscar-la, sentien com Júlia demanava auxili, però mai la van trobar... Es va convertir en fantasma.
dimarts, 20 d’octubre del 2020
IX CONCURS DE MICRORELATS DE TERROR IES MIRALCAMP!
Aquestes són les bases del nostre concurs de microrelats de terror. Aniveu-vos a participar-hi! Encara n'esteu a temps!
IX CONCURS DE MICRORELATS DE TERROR
-
L’IES Miralcamp organitza el IX Concurs de Microrelats de Terror. Pot presentar els microrelats qualsevol alumne/-a del nostre institut.
-
Els microrelats han de ser originals i han d'estar escrits en valencià.
-
Els microrelats han de ser de terror (por...)
-
Cada autor pot presentar un màxim de 3 microrelats.
-
No podran presentar-se obres que ja hagen estat premiades en altres concursos.
-
Els microrelats no poden contenir cap tipus d'insults, expressions pejoratives, desqualificacions, expressions discriminatòries, ni tampoc incitacions a la violència ni amenaces. Tampoc hi està permès el contingut obscè.
-
L'extensió del microrelat no ha de ser superior a 150 paraules ni inferior a 100 paraules.
-
Per a participar, caldrà enviar el relat prèviament seleccionat per la professora o professor del grup, passat a ordinador, a l'adreça de correu electrònic: iesmiralcamp@gmail.com , amb les dades personals ( nom i grup) i un pseudònim. El microrelat haurà de tenir un títol i podrà anar acompanyat d’alguna imatge o dibuix. Una vegada finalitzat el termini de presentació, la selecció serà difosa per poder votar i escollir els microrelats guanyadors.
-
El termini d'admissió dels microrelats finalitzarà el 23 d'octubre de 2020 a les 15.00 h.
-
El dia 30 d'octubre farem públic el nom del guanyador/-a mitjançant el Bloc de Lectura de l’IES Miralcamp.
-
S'estableix un premi únic per categoria ( 1r cicle ESO// 2n cicle ESO+PQPI// Batxillerat+ cicles): la USB de l' IES Miralcamp i un val de 20 euros per a gastar en La llibreria-papereria del barri.
-
La participació en el Concurs implica l'acceptació d'aquestes bases.
TOTS I TOTES CONTRA LA COVID!
Aprofitem, també, per a mostrar-vos els cartells que ha elaborat l'IES Miralcamp perquè servesquen de recordatori del que cal fer en cada situació.
LA DIADA DEL 9 D'OCTUBRE
Un curs més, el nostre alumnat ha treballat al voltant del rei Jaume I, figura cabdal per al naixement del poble valencià. En la foto apareix el mural realitzat per 3r PMAR, a classe de valencià.
D'una altra banda, sembla que hi ha qui qüestiona la "bondat" del fet, per això hem considerat interessant recollir un publicació del grup HARCA ( Harca és un grup de recerca i de divulgació històrica format per tres medievalistes valencians: Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache), que, considerem, pot aclarir un poc els dubtes.
Este passatge de la Crònica de Jaume I on s'explica com va plorar d'alegria en vore sobre la torre del Temple la Senyera reial (segurament el mateix Penó conservat) en senyal de rendició dels andalusins de Madinat Balansiya és molt cèlebre, i molt típic recordar-lo el #9dOctubre.
Però nosaltres fem divulgació històrica i, més enllà de romanticismes, hem d'explicar que quan el rei plora per la victòria és pensant en riqueses i poder per a esta vida, i segur estava convençut que això el beneficiaria en l'altra per arrabassar la ciutat als infidels en nom de Déu. Eixa actitud, i tot el que va fer als andalusins, pot resultar execrable als ulls del segle XXI, però nosaltres no som ningú per a jutjar des del present amb superioritat moral la seua ideologia expansionista, que era pròpia de la societat feudal de l'Europa medieval i moderna.
Els valencians actuals, doncs, no commemorem el 9 d'Octubre per la conquesta cristiana, ni per la destrucció d'una societat anterior, ni pel rei Jaume. Celebrem que fa 782 anys un rei va decidir crear un nou regne diferenciat dels seus altres estats, el Regne de València! Una decisió que també va prendre per interés propi, ja que amb això pretenia acumular més poder front a la noblesa catalana i aragonesa gràcies a la riquesa que el nou regne li proporcionaria, i pels beneficis polítics que tindria front als seus vassalls al crear una cosa nova. Jaume I, doncs, era un personatge del seu temps que actuava d'acord amb els seus interessos, i no el rei que cada generació de valencians ha imaginat d'acord amb la ideologia imperant en cada moment. Però sí és el fundador del regne, i això és la clau de volta del 9 d'Octubre. És, doncs, el nostre origen com a poble, i pocs pobles tenen la sort de tindre uns orígens tan clars com el nostre sense necessitar d'inventar-lo. Des de 1338 els habitants de València celebren el 9 d'Octubre donant-li el significat que han volgut o pogut, i ara nosaltres hem de fer el mateix, donar-li el nostrepropi significat. Bon 9 d'Octubre, valencianes i valencians. I recordeu que el passat no ens condiciona el present, només ens diu com hem arribat fins ací i analitzar-lo per a aprendre és la millor manera de fer un futur millor.
dimarts, 16 de juny del 2020
GUANYADORES DEL SAMBORI 2020!!
Un any més, l'Institut Miralcamp ha participat amb èxit al prestigiós concurs de narració juvenil en valencià "SAMBORI".
Des d'ací volem felicitar les nostres alumnes :
NUR KILANI SIMÓN, de 2n de Batxillerat i REBECA SÁNCHEZ CHINCHILLA, DE 4t ESOc. Enhorabona, xiques!!
Aquests són els relats guanyadors. Esperem que en gaudiu de la lectura!
VIATGE AL FUTUR? (Nur Kilani)
En alçarme del llit i ficar-me a treballar en la màquina, com tots els dies, me n'he adonat d'uns càlculs mal fets i, en corregir-los, de sobte, tot quadrava. Després d'anys i anys de investigació i esforç per fi ho he aconseguit! Hui, jo, Alicia Simó, acabe d’inventar la màquina del temps.
Quan li vaig dir a mon pare, que també és científic, que volia inventar la famosa màquina del temps no em va creure i es va enriure de mi, igual que tots els seus companys a qui els ho va contar, però no m’importava. Vaig treballar dia i nit i ha funcionat. Us ho podeu creure?
Ara només falta comprovar si de veritat ha funcionat com jo volia. Si ho fa, podré viatjar al passat per evitar errors de la humanitat com ara: avisar d’accidents o de fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols i així estalviar tantíssimes morts. Fins i tot, podré viatjar al futur i vore tots els avanços que s'han fet amb la tecnologia o si s'han descobert cures per a malalties com el càncer i avançar-les al present per poder evitar les morts del present. Bé, doncs allà vaig.
Vaig programar la màquina per tornar al passat i vaig entrar en la càpsula del temps, i en un obrir i tancar d’ulls em trobava en mig d’un carrer d’una ciutat que no em sonava gens. Ja us podeu imaginar com de desubicada i desorientada estava. Passejant pel carrer d’aquella misteriosa ciutat vaig descobrir un paisatge impressionant, tot ple de verd i de naturalesa sense una sola ampolla de plàstic ni un paperet al terra, semblava el paradís, de tan net com estava tot. Vaig decidir entrar en un bar que hi havia en aquell mateix carrer perquè la idea de parlar-li a algú m'aterrava. En ficar un peu a la porta, vaig observar el panorama: una sala enorme amb moltes taules i cadires plenes de gent dinant, amb les parets decorades amb quadres que semblaven un poc antiquats i una barra al costat de la porta amb un cambrer atenent els clients. Vaig decidir preguntar-li quina hora era per iniciar una conversa i aconseguir esbrinar en quin any exactament em trobava, però la meua sorpresa va ser quan, en apropar-me a la barra una dona començà a parlar-me en una llengua que no havia escoltat mai en la meua vida. Quan li vaig preguntar en anglés si podia repetir el que m’havia dit, em va ficar una cara molt rara i no va saber contestar-me. On havia anat a parar amb la meua màquina del temps? Però se m’il.luminà la cara quan vaig vore un mapa de Suïssa penjat ala paret. Com és que no parlen l’anglés? Sabia que havia viatjat uns anys enrere però no per a tant. Al costat del mapa hi havia un calendari que ficava 1697. Com pense traure informació útil del passat si estic en una época en la qual encara no existeix ni la picor?
Així que vaig eixir ràpidament del bar i vaig tornar a ficar-me dins de la càpsula, però una vegada dins d'ella em vaig adonar que havia ficat mal la data a què volia anar i en compte de viatjar a 1950 estava viatjant a 2050, una data massa propera com perquè hi haja passat res de nou.
Quan vaig intentar cancel·lar el viatge ja no es podia tornar enrere. Ara què faig?! Estic perdent massa temps i la màquina només tenia 3 viatges per a fer i un d’ells és el de tornada al present. Havia malbaratat un viatge sencer anant només 30 anys cap al futur. A la pantalla de la màquina ficava: 2050, Barcelona. Què hi puc trobar de diferent? Un McDonald’s nou en cada cantó d’ una ciutat? Una nova aplicació que haja substituït Instagram?
Doncs, mai m’ho haguera cregut, però en compte de Barcelona això semblava el mateix Mordor. Quasi no podia respirar, havia de fer-ho amb la boca perquè pel nas em cremava tot per dins. Tot estava a fosques com un d’eixos dies d’hivern on es fa de nit a les 6 de la vesprada i estar al carrer et deprimeix. Tanmateix, aquest no era el cas, ja que el meu mòbill marcava les 12 del matí. El cel estava cobert amb un núvol negre i dens que no deixava vore més enllà d'uns quants pisos dels edificis alts de la ciutat. No hi havia ni una ànima al carrer, i això que pel que hi vaig poder vore juraria que estava a les Rambles. Com és possible? Tot el terra cobert amb pols i fem, ple de plàstics i fins i tot em trobava pardals i animals xicotets morts escampats pel terra, com si res. Vaig començar a cridar per vore si algú m'escoltava, en canvi, semblava una ciutat fantasma. Muntanyes i muntanyes d’escombraries bloquejaven els carrers i no em deixaven avançar per buscar algun supervivent de la catàstrofe que havia ocorregut a la meua Barcelona. Un terratrèmol gegant? Un huracà, potser? Pensant-ho bé, allò més segur és que haguera començat la III Guerra Mundial de la qual tant es parlava en Instagram fent bromes i al final, hi haja ocorregut de veres. Buscant i buscant alguna pista que em fera saber el que havia ocorregut, em vaig trobar un ordinador que encara, sorprenentment, feia llum,per la qual cosa el vaig obrir i estava funcionant. Era un model molt modern i no sabia com funcionava, però vaig aconseguir entrar en Google i quasi em cau l’ordinador al terra. Hi Havia notícies amb titulars espantosos pertot arreu: ‘Desapareix l’últim glaçó de gel que formava part de l’Antàrtida’, ‘Es calcula que un 60% de la superfície terrestre ja ha sigut ocupada pel mar i continents sencers com Oceania han desaparegut’, ‘Els nivells de contaminació en l'atmosfera pugen desmesuradament’. En aquesta última explicava que havien arribat a un nivell on l’única forma d'anar pel carrer i sobreviure era portant bombones d’oxigen a l`esquena i un vestit especial que poguera cobrir tota la pell. A causa del nivell de tòxics i de bacteris que havien acabat amb la vida de més d'un quart de la població mundial. A mesura que anava llegint m’estava marejant molt i l’única cosa que se’m va ocórrer va ser tornar a la càpsula abans d’ofegar-me amb aquell gas tòxic. Corrents vaig començar a buscar la càpsula del temps però els meus ulls em coïen tant que no els podia ni obrir. Per fi vaig aconseguir trobar-la després d'ensopegar-me amb el que pense que era un cadàver d'un animal (o això vull pensar) i vaig tancar-la. Quan vaig prémer al botó per tornar al present sentia que no podia ni respirar, però abans de tornar vaig fer un parell de fotos per poder demostar el que realment li anava a passar al planeta no en milers d’anys, sinó en 30.
En arribar a ma casa on tot va començar, sense saber què fer, va obrir la porta de la meua habitació el meu germà xicotet , Àlex i va vore les fotos del meu mòbil.
-Què estàs mirant? Una pel·li? De qué va?- em va preguntar curiós.
-Un documental sobre el canvi climàtic...-no sabia ni què contestar i va ser la primera cosa que em va vindre al cap.
-Quin avorriment! Si això ni existeix!
.........................................................................................................................
Quan li vaig dir a mon pare, que també és científic, que volia inventar la famosa màquina del temps no em va creure i es va enriure de mi, igual que tots els seus companys a qui els ho va contar, però no m’importava. Vaig treballar dia i nit i ha funcionat. Us ho podeu creure?
Ara només falta comprovar si de veritat ha funcionat com jo volia. Si ho fa, podré viatjar al passat per evitar errors de la humanitat com ara: avisar d’accidents o de fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols i així estalviar tantíssimes morts. Fins i tot, podré viatjar al futur i vore tots els avanços que s'han fet amb la tecnologia o si s'han descobert cures per a malalties com el càncer i avançar-les al present per poder evitar les morts del present. Bé, doncs allà vaig.
Vaig programar la màquina per tornar al passat i vaig entrar en la càpsula del temps, i en un obrir i tancar d’ulls em trobava en mig d’un carrer d’una ciutat que no em sonava gens. Ja us podeu imaginar com de desubicada i desorientada estava. Passejant pel carrer d’aquella misteriosa ciutat vaig descobrir un paisatge impressionant, tot ple de verd i de naturalesa sense una sola ampolla de plàstic ni un paperet al terra, semblava el paradís, de tan net com estava tot. Vaig decidir entrar en un bar que hi havia en aquell mateix carrer perquè la idea de parlar-li a algú m'aterrava. En ficar un peu a la porta, vaig observar el panorama: una sala enorme amb moltes taules i cadires plenes de gent dinant, amb les parets decorades amb quadres que semblaven un poc antiquats i una barra al costat de la porta amb un cambrer atenent els clients. Vaig decidir preguntar-li quina hora era per iniciar una conversa i aconseguir esbrinar en quin any exactament em trobava, però la meua sorpresa va ser quan, en apropar-me a la barra una dona començà a parlar-me en una llengua que no havia escoltat mai en la meua vida. Quan li vaig preguntar en anglés si podia repetir el que m’havia dit, em va ficar una cara molt rara i no va saber contestar-me. On havia anat a parar amb la meua màquina del temps? Però se m’il.luminà la cara quan vaig vore un mapa de Suïssa penjat ala paret. Com és que no parlen l’anglés? Sabia que havia viatjat uns anys enrere però no per a tant. Al costat del mapa hi havia un calendari que ficava 1697. Com pense traure informació útil del passat si estic en una época en la qual encara no existeix ni la picor?
Així que vaig eixir ràpidament del bar i vaig tornar a ficar-me dins de la càpsula, però una vegada dins d'ella em vaig adonar que havia ficat mal la data a què volia anar i en compte de viatjar a 1950 estava viatjant a 2050, una data massa propera com perquè hi haja passat res de nou.
Quan vaig intentar cancel·lar el viatge ja no es podia tornar enrere. Ara què faig?! Estic perdent massa temps i la màquina només tenia 3 viatges per a fer i un d’ells és el de tornada al present. Havia malbaratat un viatge sencer anant només 30 anys cap al futur. A la pantalla de la màquina ficava: 2050, Barcelona. Què hi puc trobar de diferent? Un McDonald’s nou en cada cantó d’ una ciutat? Una nova aplicació que haja substituït Instagram?
Doncs, mai m’ho haguera cregut, però en compte de Barcelona això semblava el mateix Mordor. Quasi no podia respirar, havia de fer-ho amb la boca perquè pel nas em cremava tot per dins. Tot estava a fosques com un d’eixos dies d’hivern on es fa de nit a les 6 de la vesprada i estar al carrer et deprimeix. Tanmateix, aquest no era el cas, ja que el meu mòbill marcava les 12 del matí. El cel estava cobert amb un núvol negre i dens que no deixava vore més enllà d'uns quants pisos dels edificis alts de la ciutat. No hi havia ni una ànima al carrer, i això que pel que hi vaig poder vore juraria que estava a les Rambles. Com és possible? Tot el terra cobert amb pols i fem, ple de plàstics i fins i tot em trobava pardals i animals xicotets morts escampats pel terra, com si res. Vaig començar a cridar per vore si algú m'escoltava, en canvi, semblava una ciutat fantasma. Muntanyes i muntanyes d’escombraries bloquejaven els carrers i no em deixaven avançar per buscar algun supervivent de la catàstrofe que havia ocorregut a la meua Barcelona. Un terratrèmol gegant? Un huracà, potser? Pensant-ho bé, allò més segur és que haguera començat la III Guerra Mundial de la qual tant es parlava en Instagram fent bromes i al final, hi haja ocorregut de veres. Buscant i buscant alguna pista que em fera saber el que havia ocorregut, em vaig trobar un ordinador que encara, sorprenentment, feia llum,per la qual cosa el vaig obrir i estava funcionant. Era un model molt modern i no sabia com funcionava, però vaig aconseguir entrar en Google i quasi em cau l’ordinador al terra. Hi Havia notícies amb titulars espantosos pertot arreu: ‘Desapareix l’últim glaçó de gel que formava part de l’Antàrtida’, ‘Es calcula que un 60% de la superfície terrestre ja ha sigut ocupada pel mar i continents sencers com Oceania han desaparegut’, ‘Els nivells de contaminació en l'atmosfera pugen desmesuradament’. En aquesta última explicava que havien arribat a un nivell on l’única forma d'anar pel carrer i sobreviure era portant bombones d’oxigen a l`esquena i un vestit especial que poguera cobrir tota la pell. A causa del nivell de tòxics i de bacteris que havien acabat amb la vida de més d'un quart de la població mundial. A mesura que anava llegint m’estava marejant molt i l’única cosa que se’m va ocórrer va ser tornar a la càpsula abans d’ofegar-me amb aquell gas tòxic. Corrents vaig començar a buscar la càpsula del temps però els meus ulls em coïen tant que no els podia ni obrir. Per fi vaig aconseguir trobar-la després d'ensopegar-me amb el que pense que era un cadàver d'un animal (o això vull pensar) i vaig tancar-la. Quan vaig prémer al botó per tornar al present sentia que no podia ni respirar, però abans de tornar vaig fer un parell de fotos per poder demostar el que realment li anava a passar al planeta no en milers d’anys, sinó en 30.
En arribar a ma casa on tot va començar, sense saber què fer, va obrir la porta de la meua habitació el meu germà xicotet , Àlex i va vore les fotos del meu mòbil.
-Què estàs mirant? Una pel·li? De qué va?- em va preguntar curiós.
-Un documental sobre el canvi climàtic...-no sabia ni què contestar i va ser la primera cosa que em va vindre al cap.
-Quin avorriment! Si això ni existeix!
.........................................................................................................................
NO PUC MÉS
Un altre dia! Un altre dia en la mateixa casa. Em va sonar el despertador i va ser el primer que em va
rondar el cap. Tenia por, molta por, no tenia gens de ganes de viure, què podia fer? Vaig obrir la porta
i vaig fer com si no passara res, em vaig desplomar al llit una altra estona.
De vegades desitjava tindre una vida normal, ser una xica que no parara de somriure, somriure de
veritat, però no podia.
Al final vaig decidir alçar-me i anar al bany per vestir-me. Només em va donar temps a posar-me el
sostenidor sense passar por. El meu pare no va tardar ni dos minuts en trucar a la porta, vaig quedar-
me paralitzada i em vaig tornar a preguntar què era el que podia fer.
Em va preguntar què estava fent ahí dins tres vegades. A les dos primeres, no podia respondre amb
seguretat, però, a la tercera, vaig prendre tota la seguretat que em quedava i li vaig dir que m’estava
vestint per anar a l’institut, i ell em va respondre:
-On creus que vas, tu, si no serveixes per a res més que no siga donar disgust al teu pare. Ja ets com
la teua mare, una desgraciada.
No em podia aguantar més, em vaig desplomar ahí, en mig de tot però a la vegada de res, no podia
evitar plorar com una boja, em sentia inservible però no pel que aquest home sense cor em va dir a
crit pelat, sinó em va fer plorar el fet de recordar la meua mare, la que va abandonar el meu pare per
fugir de la seua violència i no va tindre la decència de portar-me amb ella.
No podia estar més temps en aquesta casa, necessitava espacar com va fer la meua mare. Quan vaig
acabar de plorar i de vestir-me, vaig baixar a desdejunar. Deu minuts després va arribar Alexandra, la
meua millor amiga. Quan ja estava a punt d’obrir la porta, el meu pare em va agafar del canell, li vaig
pegar una espenta i me’n vaig anar tan prompte com vaig poder.
Quan ja estava amb Alexandra anant a l’institut, vam començar a parlar com féiem sempre, fins que
ella em va preguntar:
-Com estàs?Li volia dir que estava bé, que no es preocupara, però no vaig poder evitar-ho i em vaig posar a plorar
una altra vegada. Ella em va abraçar i em va dir que tot estaria bé, cosa que em va relaxar una mica.
Van passar les hores i cada vegada l’hora de tornar a casa era més propera, així que vaig prendre la
decisió de parlar amb Alexandra.
-Alexadra! -li vaig dir baixet perquè el professor no m’escoltara.
-Què vols?
-Em puc quedar a ta casa a dormir?
-No, els meus pares no em deixen portar ningú a casa.
-D’acord, desprès t’he de dir una cosa molt important.
Va sonar el timbre i haviem d’anar a classe de plàstica... Quan, de sobte, va aparèixer el meu pare
pel corredor.
En aquell moment no sabia què fer, tot em pegava voltes, així que vaig prendre la decisió d’anar
corrent al bany amb Alexandra, menstres corríem li vaig comentar el que em passava amb mon pare.
Es va quedar sorpresa ja que mai li havia dit res del que em passava.
Alexandra va prendre la decisió d’anar a parlar amb la directora, la qual em va cridar per megafonia
perquè anara a direcció. Com el meu pare ho havia sentit, es va dirigir cap allí també.
Però el que mon pare i jo no sabíem era que la directora havia telefonat la policia. Quan vaig vore en
direcció el meu pare, només sentia una angoixa contínua on sols pensava en morir-me. No volia que
res d’això passara, jo no ho havia demanat. Tot s’havia complicat més, no hauria d’haver-li dit res a
Alexandra.
-La policia està en camí, Hugo -va dir la directora.
Sabia que això no acabaria bé, sabia que la decisió que havia pres la directora no estava bé, sabia que
res d’això ho estava.
-Per què? -li va preguntar el meu pare.
-Per abús a una menor i violència de gènere.La policia va arribar a l’institut als 20 minuts i ens va prendre declaració a mi i a mon pare.
Després de molt de temps desitjant que això acabara, em van donar la notícia que no tenien les proves
necessàries com per a portar el meu cas i el de la meua mare a judici.
I sí, així acaba la meua història, morta a mans de mon pare, el qual continua solt rondant pels carrers.
Rebeca Sánchez Chinchilla
Un altre dia! Un altre dia en la mateixa casa. Em va sonar el despertador i va ser el primer que em va
rondar el cap. Tenia por, molta por, no tenia gens de ganes de viure, què podia fer? Vaig obrir la porta
i vaig fer com si no passara res, em vaig desplomar al llit una altra estona.
De vegades desitjava tindre una vida normal, ser una xica que no parara de somriure, somriure de
veritat, però no podia.
Al final vaig decidir alçar-me i anar al bany per vestir-me. Només em va donar temps a posar-me el
sostenidor sense passar por. El meu pare no va tardar ni dos minuts en trucar a la porta, vaig quedar-
me paralitzada i em vaig tornar a preguntar què era el que podia fer.
Em va preguntar què estava fent ahí dins tres vegades. A les dos primeres, no podia respondre amb
seguretat, però, a la tercera, vaig prendre tota la seguretat que em quedava i li vaig dir que m’estava
vestint per anar a l’institut, i ell em va respondre:
-On creus que vas, tu, si no serveixes per a res més que no siga donar disgust al teu pare. Ja ets com
la teua mare, una desgraciada.
No em podia aguantar més, em vaig desplomar ahí, en mig de tot però a la vegada de res, no podia
evitar plorar com una boja, em sentia inservible però no pel que aquest home sense cor em va dir a
crit pelat, sinó em va fer plorar el fet de recordar la meua mare, la que va abandonar el meu pare per
fugir de la seua violència i no va tindre la decència de portar-me amb ella.
No podia estar més temps en aquesta casa, necessitava espacar com va fer la meua mare. Quan vaig
acabar de plorar i de vestir-me, vaig baixar a desdejunar. Deu minuts després va arribar Alexandra, la
meua millor amiga. Quan ja estava a punt d’obrir la porta, el meu pare em va agafar del canell, li vaig
pegar una espenta i me’n vaig anar tan prompte com vaig poder.
Quan ja estava amb Alexandra anant a l’institut, vam començar a parlar com féiem sempre, fins que
ella em va preguntar:
-Com estàs?Li volia dir que estava bé, que no es preocupara, però no vaig poder evitar-ho i em vaig posar a plorar
una altra vegada. Ella em va abraçar i em va dir que tot estaria bé, cosa que em va relaxar una mica.
Van passar les hores i cada vegada l’hora de tornar a casa era més propera, així que vaig prendre la
decisió de parlar amb Alexandra.
-Alexadra! -li vaig dir baixet perquè el professor no m’escoltara.
-Què vols?
-Em puc quedar a ta casa a dormir?
-No, els meus pares no em deixen portar ningú a casa.
-D’acord, desprès t’he de dir una cosa molt important.
Va sonar el timbre i haviem d’anar a classe de plàstica... Quan, de sobte, va aparèixer el meu pare
pel corredor.
En aquell moment no sabia què fer, tot em pegava voltes, així que vaig prendre la decisió d’anar
corrent al bany amb Alexandra, menstres corríem li vaig comentar el que em passava amb mon pare.
Es va quedar sorpresa ja que mai li havia dit res del que em passava.
Alexandra va prendre la decisió d’anar a parlar amb la directora, la qual em va cridar per megafonia
perquè anara a direcció. Com el meu pare ho havia sentit, es va dirigir cap allí també.
Però el que mon pare i jo no sabíem era que la directora havia telefonat la policia. Quan vaig vore en
direcció el meu pare, només sentia una angoixa contínua on sols pensava en morir-me. No volia que
res d’això passara, jo no ho havia demanat. Tot s’havia complicat més, no hauria d’haver-li dit res a
Alexandra.
-La policia està en camí, Hugo -va dir la directora.
Sabia que això no acabaria bé, sabia que la decisió que havia pres la directora no estava bé, sabia que
res d’això ho estava.
-Per què? -li va preguntar el meu pare.
-Per abús a una menor i violència de gènere.La policia va arribar a l’institut als 20 minuts i ens va prendre declaració a mi i a mon pare.
Després de molt de temps desitjant que això acabara, em van donar la notícia que no tenien les proves
necessàries com per a portar el meu cas i el de la meua mare a judici.
I sí, així acaba la meua història, morta a mans de mon pare, el qual continua solt rondant pels carrers.
Rebeca Sánchez Chinchilla
Subscriure's a:
Missatges (Atom)