MICRORELATS DE TERROR PRESELECCIONATS!

CATEGORIA: BATXILLERAT

LA MORT DECIDEIX, L’HOME NO

Ho notava, ho sentia, el mal m’estava consumint. Notava cada cèl·lula del meu cos destruint-se, tornant-se maligna. Sentia la presència del mal, que cada vegada s’entenia més pel meu cos. Estava perdent la batalla definitiva i ell guanyant-la. Cada vegada més ràpida, més letal, impossible de jo combatre. Ja era al tòrax, la respiració començà a fallar, l’agonia anava pujant, la mort estava prop. L’asfíxia era cada vegada més gran, el mal començava a pujar al cervell. Cada nervi maleït, cada centímetre del meu cos enverinat, però cada vegada notava la mort més lluny, no entenia res. Un raig de llum veia, la justa per a seguir viu. El dessagnament m’afligia i els òrgans es podrien amb la seva respectiva pudor. De sobte, els òrgans sanaven, la sang parava, i tot el cos es restaurava. L’alegria em va envair fins que, vaig comprendre, que la tortura no havia fet més que començar. 

                                                                         

                                      EL VIATGE DE TORNADA.

Havia sigut un partit dur, el viatge de tornada amb autobús es va fer molt pesat. La carretera era sinuosa i estreta , la tempesta fóra no ajudava a millorar l'ambient a l'interior.De sobte , el meu company Carlos, que viatjava a l'altre costat del passadís, començà a tenir convulsions, obrí els ulls com a plats , els tenia injectats en sang, es va alçar, es va llançar amb les dues mans al meu coll.Em tenia agafat fortament, no podia respirar , m'ofegava. No podia cridar. Tractava d'alliberar-me, però no podia. Perdia , a poc a poc, les forces. Se'm tancaven els ulls , l’últim que vaig veure va ser el meu rellotge, eren les 2’07 de la matinada.Em vaig despertar de cop, vaig sospirar d'alleujament: Tot era un somni.Vaig mirar el rellotge , eren les 2’06 , al costat meu, Carlos va començar a tremolar....

 DESCOMPOSICIÓ

Vaig entendre que era inútil, no podia fer res per canviar la meua realitat, llavors, tan sols podia engolir i deixar-me portar.

Vaig caure cap a dins, sense conciència d'on em trobava. Comprimit per mi mateix, vaig baixar. Tot el meu entorn era foscor i ardor. En eixe instant i durant la resta de l'aterridor viatge, em vaig sentir maltractat, impotent, i sobretot, captivat. M ́acabava d'adonar de la crueltat dels humans, la falta de sensibilitat i el poc de respecte que ens tenen.

Em trobava mig descompost i desorientat, tan sols volia eixir viu d'aquelles parets viscoses i lliscants. I va ser aleshores, quan una exigent força, em va expulsar a l'exterior, El prolongat camí que va durar tres llargues hores, em van canviar per complet, ja no era el mateix, ara no era aliment, i no em sentia de profit, sinó que tan sols era rebuig.

Rebuig, sí, però per fi lliure!

                                                             LA CABANYA

     Era una nit d'estiu. Tota la família estava reunida en la cabana de la tia Elena. Podíem sentir el murmuri de la brisa agitant els arbres i els esgarrifosos sons de la nit. Estàvem sumits en un clima tens i a la nostra memòria venien els foscos records dels recents esdeveniments. 

                  Jo estava entretinguda fotografiant tot el que es trobava al meu voltant. De sobte tots vam escoltar un estrany cruixit que ens va estremir els ossos i, tot seguit, se'n va anar la llum. Ma mare ràpidament va encendreuns ciris que van donar un ambient misteriós a aquella cabana. 

                  En eixe moment vaig mirar l’última foto que havia fet abans que ens quedàrem a fosques i, vaig empal·lidir. En la foto es veia perfectament reflectit en la finestra el rostre del meu iaio recentment difunt.


INDELEBLE

Coneixeu eixe sentiment inquietant de sentir-vos observats? Doncs aquella nit jo el vaig sentir. Recorde que, a mitja nit, em vaig despertar i davant de mi hi havia una dona major amb els cabells tan blancs com la neu, amb una vestimenta negra que li ressaltava aquella vella pell transparent. Jo no sabia què feia allí, així que tranquil·lament li ho vaig preguntar, però no vaig obtindre cap resposta, només una gèlida mirada. No obstant això, vaig continuar insistint, però, de sobte, es va girar i se'n va anar. Jo la vaig intentar seguir, vaig pujar per unes escales de fusta trencades i després vaig continuar per un passadís obscur que no tenia fi. Cansada em vaig donar la volta per a tornar-me'n a la meua habitació, però quan em vaig girar, ella ja no hi estava. Més tard, un soroll em va despertar per segona vegada: quan vaig obrir els ulls, estava envoltada de gent desconeguda que em demanava ajuda.

FOSCOR ASSASSINA

- Vinga Toni, segur que has sigut tu! Torna a encendre-la
- Jo?
Clic! I Marta havia desaparegut. Ens vam mirar tots atònits. Ningú va dir res, no hi havia cap explicació per al que acabava de passar. Segons després, estàvem a fosques una altra vegada. Clic! I faltaven Marc i Andreu. El terror va quedar reflexat en les cares de tots; dels que quedàvem. Vam córrer fins la porta per la qual havíem entrat. I la clau? Qui l’havia tancada? Obscuritat de nou. Clic! Sols quedàvem tres. Els crits d’auxili i desesperació s’havien apoderat de l’ambient misteriós del soterrani.
- Júlia, tu vius ací! Per on podem eixir?
Encara no se com vaig tindre veu per a parlar.
- No hi ha més eixides. 

Foscor una altra vegada. Em vaig preguntar si jo seria el següent. Clic! I m’havia quedat sol. Trobe una llanterna. L’encenc. Tinc por, em tremolen les mans. Al fons de l’habitació, veig una ombra tenebrosa que s’acosta. Em resulta familiar.

- …Mamà?

Clic! (…) Silenci.

CATEGORIA 1r/2n ESO

L'ANIVERSARI DE MORT

En una nit tancada un home que tornava a casa amb el seu cotxe  va vore que hi havia una jove fent autostop. L’home va decidir ajudar-li per anar a casa i deixar-li la seua jaqueta peL fred.

Al matí següent l’home es donà compte que no tenia la jaqueta. Va anar a casa de la xica i va tocar. Va obrir una senyora a qui li va explicar el que havia passat la nit anterior i de cop es ficà a plorar i li va mostrar una foto… era la xica que havia estat en el seu cotxe. La dona li va dir que era la seva filla morta en un accident i la nit anterior era el seu aniversari de mort . El xic li va preguntar on estava el cementiri on estava soterrada i quina va ser la sorpresa que en anar i mirar la tomba allí estava la seva jaqueta.

LA CRUELTAT

Fa molts anys, en 1936, jo estava amb la meua àvia i vam decidir anar a collir creïlles a un hort al costat del riu. A l’altra vora em va parèixer veure algú, però no. De sobte, una bala fulminant va donar-li a una creïlla, eren ells! Però per sort la bala no ens va ferir. Vam fugir sense problemes, però en arribar, ja cap a les deu de la nit, va sonar una alarma i un tiroteig després de sentir crits, molts crits i moltes, moltíssimes bales d’ametralladora, pistoles i altres armes de foc i no sé com vaig adormir-me i al dia següent resultà que ja no estava allà i en aquell moment vaig saber que tot va ser un malson, com el que va passar en realitat la meua àvia.

EL LLAPIS MALEÏT

Hi havia una vegada, un 31 d’octubre, un grup de 5 amics van decidir anar a Halloween a per llepolies.

Un dels amics es creia molt valent i va dir als amics d’entrar a una casa abandonada.

Eixe xiquet es deia Marc i, en entrar, es van trobar una habitació amb una porta roja. Marc era tan cregut que va entrar i va trobar un llapis que tenia la punta negra.

Ell va seguir fent bromes i va dir als amics: “ Què faran amb això els fantasmes, escriure una història de por? Ha, ha, ha, ha”

Els amics van decidir anar-se’n i deixar Marc sol, ja que s’estava burlant d’ells.

Però des d’aquell dia li apareixia el llapis de la punta negra en l’estoig, a la dutxa, en tots els llocs fins la fi dels seus dies.

 

L’URPA 

 
Aquell dia de tardor una família anava de vacances a Noruega. Quan van arribar a l’habitació de l’hotel els llits estaven plens de teranyines, quadres de persones mortes, una urpa penjada damunt del llit…
De moment van ana a veure el bany i van obrir l’aixeta de la pica i va començar a eixir sang!
Després van anar a l’armari per traure la roba de les maletes i van eixir dos xics, un amb un ganivet i l’altre amb una motoserra...Al cap d’una estona es van enrecordar que era halloween per això estava tot l’hotel ambientat sobre la festa.
Al final quan ja era de nit van baixar a sopar al restaurant de l’hotel i de broma els van treure una caixa misteriosa i quan el cambrer la va obrir hi havia un cap de plàstic ple de sang.
Va ser una experiència inoblidable!

 

CATEGORIA: 3r/4t ESO

 

CANÇÓ DE BRESSOL 3rESO

Quan era xicoteta, sempre tenia problemes per a dormir, per això recorde que una nit vaig notar com algú obria la porta del dormitori i començava a cantar.

Era la meua mare, cantant-me una cançó de bressol.

Ara, vint anys després, als vint-i-cinc anys tinc el meu primer fill. “mamà, no puc dormir!” escolte un crit provinent de la seua habitació. M’alce del sofà amb la meua mare al costat i camine fins on és el meu fill. La meua mare m’espera fora, mentre jo entre i comence a cantar la mateixa cançó per al meu fill.

Quan per fi s’adorm, isc i diu ma mare: “Quina cançó més bonica! On l’has escoltada?”

Em quede muda. La meua mare mai havia entrat al meu dormitori per cantar-me, no era ella qui cantava.

 

L'HOME DE LA MÀSCARA

Miquel estava passejant de nit. De sobte, el cridaren des d'un carreró a les fosques. Ell va encendre un canelobre que havia agafat de casa seva i quan va entrar es va fer el silenci absolut. Tot d'una, Miquel es va adonar que estava caminant des de feia una estona i no veia el final. Aleshores, va sentir una presència darrere seu, es va girar i es va trobar un home amb un martell i roba de carnisser tacats de sang, però també portava una màscara d’hoquei a la cara. L'home misteriós va començar a cridar, es va agarrar el cap i es va arrencar la careta. Miquel va començar a córrer i va aparèixer a la plaça on hi havia milers d'homes iguals al d’abans. Va marxar a casa i va jurar que mai eixiria una altra vegada: estava condemnat a quedar-se tancat per sempre més.

LA CASA ABANDONADA

Era un divendres de nit. Passava per davant d’una casa abandonada, però tot i això s’escoltaren veus des de dins, com si parlara una dona demanant ajuda. Un home major li deia que callara i ella plorava. Jo vaig passar de llarg, una mica espantada, mentre continuava escoltant la dona demanar ajuda.

Al dia següent va eixir a les notícies que una veïna havia trobat el cos d’una dona morta que duia una carta a la mà dreta. La dona fou trobada a la mateixa casa abandonada en la qual vaig escoltar els crits.

Dues setmanes més tard, un divendres per la nit vaig passar per davant d'aquella casa i, al ficar-me la mà a la butxaca, vaig traure una carta, com la que tenia la dona a la mà quan va morir. El vaig obrir i al llegir-lo ficava: “Per què no em vas ajudar?” 

HALLOWEEN A L’HOSPITAL

Tot començà un dia a les 12:00h del matí quan em digueren que un amic meu estava a l’hospital.

Era 31 d’octubre i el meu amic seguia a l’hospital. Vaig anar a visitar-lo en companyia de tres amigues. Vam anar disfressades perquè era Halloween. Tot l’hospital estava a fosques i ple de decoració terrorífica. Vam caminar pel passadís fins arribar a la seua habitació: ens donava molta por tot. Quan vam entrar ell no estava i, de sobte, vaig sentir una mà sobre el meu muscle: era ell ple de sang, arraps, ferides… No ens va dir res. La porta es va obrir i van aparéixer zombis.

Ens van devorar a poc a poc i tot va acabar.