FOTOGRAFIES
M’alce i camine fins a la prestatgeria que hi ha a la part dreta de l’habitació, col·locada a l’altura del meu nas. Ahí és on tinc la meua vella ràdio. L’encenc i gire suaument la rodeta de l’esquerra per buscar l’emissora de música clàssica; i entre els brunzits i locutors, distingisc l’inconfusible soroll d’un corn anglès. Reconec la melodia. Simfonia Fantàstica de Berlioz, tercer moviment.
Amb la música i el ric-rac de les cigales, òbric el meu armari i passe la mà d’esquerra a dreta per tota la roba penjada de les perxes. ¿Què em pose hui? Els meus dits reconeixen la tela vaquera d’una falda curta, amb una filera de botons al davant. Llavors, recorde el que em va dir una vegada la meua amiga Carla: “Ixa falda queda molt bé amb la camisa blanca que portes” Es referia a la camisa de mànega curta amb tela d’encaix, que em va regalar ma tia pel meu aniversari.
Em fie del gust de Carla i em pose eixa mateixa combinació de peces de roba. M’assec al llit i em replegue els cabells amb una trena sense l’ajuda de cap espill; són ja molts anys de pràctica. Seguidament, torne a la prestatgeria i, ara amb la roda de la dreta, puge el volum per poder sentir la música des de la cuina.
Després de desdejunar, recull la cuina i torne a l’habitació per la càmera de fotos. Eixir al carrer i buscar llocs on poder fer fotografies, és sense cap dubte el que més m’agrada fer els dissabtes de matí. Així que, em pose les ulleres de sol, apague la ràdio, i em penge al coll la corretja de la càmera. Abans d’eixir de casa xiule per avisar Iris, i de seguida sent les petjades de la gossa. És la meua companya més fidel, i l’estime com si fóra germana meua.
Tanque la porta de casa amb clau, i em dirigisc al parc dels afores de la ciutat. M’agrada molt anar allí a fer fotografies. Es respira aire pur, i no se sent el rebombori de cotxes i sorolls de la ciutat. Els nombrosos arbres donen molta ombra a l’estiu, i sempre s’oloren diverses varietats de flors, depenent de la temporada de l’any. Està prou lluny d’on visc, però quasi sempre vaig allí; em sé el camí de memòria. Primer gire a la dreta, després dues vegades a l’esquerra, després he de creuar un pont…
Una veu que crida el meu nom em trau dels meus pensaments. La reconec. És Carla; i abans que em done temps a girar-me, note la seua mà al meu muscle.
- Tenint en compte la rapidesa amb què has arribat fins ací, no fa falta que et mire els peus per saber que vas amb patins.
Ella es riu. És la capitana de l’equip de hoquei de la ciutat, i naturalment li encanta patinar. Si de normal es reconeix les persones per les seues petjades, doncs jo la reconec la majoria de les voltes pel soroll de les rodes dels patins.
- Vas al parc?
Em pregunta.
- Clar. Véns?
- Hui no puc, he de tornar ja a casa. Mateu i Elena m’estan esperant. Ens veiem en un altre moment.
Ens acomiadem i després note una suau brisa quan ella m’avança. Jo seguisc al meu ritme, caminant amb un pas tranquil.
Arribem al parc. I sols amb xafar la gespa ja note la calma i la tranquil·litat de la naturalesa. Se senten pardals i xiquets jugant al fons. Deixe solta a Iris, però no s’allunya massa. M’assec i passe la mà per la gespa. Està una mica humida. La meua mà es troba amb un xicotet dent de lleó. En fregar-lo s’ha endut l’aire part d’ell, però em recoste fins a deixar el nas a ras de la gespa, i agarre el dent de lleó per la tija. Estic massa lluny. Aprope un poc la càmera, i faig la foto.
Algun xiquet està tirant pedres al llac. Se sent primer el soroll de la pedra sobre l’aigua, i després rialles. Deu tindre uns sis anys. M’acoste amb Iris fins on està ell, i el salude de forma simpàtica. Al principi no diu res, però després també em saluda.
- T’agrada llançar pedres al llac?
- Sí
- Saps que de vegades hi ha ànecs que naden?
- Sí! Abans n’hi havia un per ací prop.
- Potser està amagat darrere de una pedra. Si li dónes un poc de pa, de segur que ve.
- En tinc un poc a la meua bossa.
Després de llançar alguns trossos de pa, el xiquet, emocionat, em diu:
- Ahí està! Mira! Mira com se’ls menja!
Somric.
- Vols donar-li’n tu ara?
Pare la mà; ell em dóna un tros i el llance. El xiquet es riu dissimuladament, segurament per la meua punteria. Ha caigut un poc lluny, però de seguida se sent el xop-xop de les potes banyades apropant-se al pa. Li faig una foto.
Els pares criden al xiquet, i ens despedim.
Ara estic a una part del jardí on hi ha molts pins. Sent pardals. Enfoque al cel i… De sobte, sent una veu al meu costat que em sobresalta. És un home major, no l’he sentit vindre.
- Si t’agrada la fotografia, hauries de presentar-te al concurs que ha organitzat la revista “La llima”.
- Li agraïsc el detall, però… jo no sóc cap professional. La fotografia és tan sols una afició.
- No perds res per intentar-ho. Si t’ho tornes a pensar, i decideixes canviar d’opinió, has d’anar a l’edifici on editen la revista i parlar amb el director. Jo he estat allí abans, el seu despatx està al segon pis. Hauràs de dur-li algunes fotografies.
- Gràcies.
L’home se’n va, i jo comence a donar voltes al que m’ha dit. “¿I si em presente?”
Per sort tinc a casa un àlbum amb fotografies impreses.
Estic davant de l’edifici amb l’àlbum agafat al pit amb molta força. Iris està al meu costat. Agafe aire, el solte, i em decidisc a entrar.
Mai havia entrat a aquest edifici. Al hall hi ha molta gent que va i ve. No veig l’ascensor. Una dona em veu desorientada, i em diu:
- Necessites ajuda? On vas?
- Vull pujar al segon pis, al despatx del director. Però no trobe l’ascensor.
- Está al fons d’aquest passadís a l’esquerra. Però si vols parlar amb el director, primer hauràs de consultar-ho amb el xic de recepció.
- Ho sent, però no sé on és això.
- Vine amb mi, t’acompanye.
-Moltes gràcies.
- No et preocupes. Aquest edifici és molt gran, és fàcil perdre’s.
Em ric de la seua broma.
Una veu que crida el meu nom em trau dels meus pensaments. La reconec. És Carla; i abans que em done temps a girar-me, note la seua mà al meu muscle.
- Tenint en compte la rapidesa amb què has arribat fins ací, no fa falta que et mire els peus per saber que vas amb patins.
Ella es riu. És la capitana de l’equip de hoquei de la ciutat, i naturalment li encanta patinar. Si de normal es reconeix les persones per les seues petjades, doncs jo la reconec la majoria de les voltes pel soroll de les rodes dels patins.
- Vas al parc?
Em pregunta.
- Clar. Véns?
- Hui no puc, he de tornar ja a casa. Mateu i Elena m’estan esperant. Ens veiem en un altre moment.
Ens acomiadem i després note una suau brisa quan ella m’avança. Jo seguisc al meu ritme, caminant amb un pas tranquil.
Arribem al parc. I sols amb xafar la gespa ja note la calma i la tranquil·litat de la naturalesa. Se senten pardals i xiquets jugant al fons. Deixe solta a Iris, però no s’allunya massa. M’assec i passe la mà per la gespa. Està una mica humida. La meua mà es troba amb un xicotet dent de lleó. En fregar-lo s’ha endut l’aire part d’ell, però em recoste fins a deixar el nas a ras de la gespa, i agarre el dent de lleó per la tija. Estic massa lluny. Aprope un poc la càmera, i faig la foto.
Algun xiquet està tirant pedres al llac. Se sent primer el soroll de la pedra sobre l’aigua, i després rialles. Deu tindre uns sis anys. M’acoste amb Iris fins on està ell, i el salude de forma simpàtica. Al principi no diu res, però després també em saluda.
- T’agrada llançar pedres al llac?
- Sí
- Saps que de vegades hi ha ànecs que naden?
- Sí! Abans n’hi havia un per ací prop.
- Potser està amagat darrere de una pedra. Si li dónes un poc de pa, de segur que ve.
- En tinc un poc a la meua bossa.
Després de llançar alguns trossos de pa, el xiquet, emocionat, em diu:
- Ahí està! Mira! Mira com se’ls menja!
Somric.
- Vols donar-li’n tu ara?
Pare la mà; ell em dóna un tros i el llance. El xiquet es riu dissimuladament, segurament per la meua punteria. Ha caigut un poc lluny, però de seguida se sent el xop-xop de les potes banyades apropant-se al pa. Li faig una foto.
Els pares criden al xiquet, i ens despedim.
Ara estic a una part del jardí on hi ha molts pins. Sent pardals. Enfoque al cel i… De sobte, sent una veu al meu costat que em sobresalta. És un home major, no l’he sentit vindre.
- Si t’agrada la fotografia, hauries de presentar-te al concurs que ha organitzat la revista “La llima”.
- Li agraïsc el detall, però… jo no sóc cap professional. La fotografia és tan sols una afició.
- No perds res per intentar-ho. Si t’ho tornes a pensar, i decideixes canviar d’opinió, has d’anar a l’edifici on editen la revista i parlar amb el director. Jo he estat allí abans, el seu despatx està al segon pis. Hauràs de dur-li algunes fotografies.
- Gràcies.
L’home se’n va, i jo comence a donar voltes al que m’ha dit. “¿I si em presente?”
Per sort tinc a casa un àlbum amb fotografies impreses.
Estic davant de l’edifici amb l’àlbum agafat al pit amb molta força. Iris està al meu costat. Agafe aire, el solte, i em decidisc a entrar.
Mai havia entrat a aquest edifici. Al hall hi ha molta gent que va i ve. No veig l’ascensor. Una dona em veu desorientada, i em diu:
- Necessites ajuda? On vas?
- Vull pujar al segon pis, al despatx del director. Però no trobe l’ascensor.
- Está al fons d’aquest passadís a l’esquerra. Però si vols parlar amb el director, primer hauràs de consultar-ho amb el xic de recepció.
- Ho sent, però no sé on és això.
- Vine amb mi, t’acompanye.
-Moltes gràcies.
- No et preocupes. Aquest edifici és molt gran, és fàcil perdre’s.
Em ric de la seua broma.
Arribem a recepció, torne a donar-li les gràcies a la dona, i després m’arrime amb cautela fins a la taula.
- Disculpe, voldria parlar amb el director, és pel concurs de fotografia.
Pel silenci que roman durant dos segons deduïsc que s’ha quedat sorprés.
- Eh sí… Ara mateix pot parlar amb vosté.
Li faig un senyal a Iris perquè espere en recepció, i el xic m’acompanya fins a la porta.
Després l’obri, i em deixa entrar al despatx. Amb un poc de nerviosisme, em presente, i dic per què he vingut. Després, deixe l’àlbum de fotos sobre la taula. Es fa un silenci, no massa llarg, i després, em diu el director:
- La majoria de les fotos estan desenquadrades, i algunes fins i tot desenfocades. Hi ha voltes que no se sap el que vol fotografiar.
- Comprenc.
- Per què fa les fotos d’aquesta manera?
Agafe aire, el solte, i em decidisc a parlar.
- Doncs, mire.
Passe els fulls de l’àlbum fins al primer. Hi ha quatre fotos apegades. N’assenyale una.
- Ací, recorde que feia un olor captivador a roses. Ací estava escoltant nadalenques a la plaça, mentres menjava uns deliciosos xurros amb xocolata que havia comprat a la fira. Ací era hivern i feia molt de fred, recorde que duia una bufanda de llana que em picava al coll...
- Però amb les fotografies no pot capturar això, són imatges. No tenen tacte, olor, gust, ni soroll.
- Senyor director, quan en lloc de cinc sentits, en tens quatre, captures el que sents amb ells. Vosté, amb les seues fotografies captura tan sols el que veu. Jo capture el que sent, taste, toque, i olore. Llavors, quan algú obri el meu àlbum, jo li puc transmetre si se sentien pardals, si feia molta calor, si feia olor a castanyes torrades, o si el teixit de la meua roba era suau o aspre. Pot fer vosté el mateix?
De nou, silenci.
- Moltes gràcies.
Isc al carrer, i respire. Somric; fa olor a dàlies.
Nota de l’autora:
En quin moment de la lectura, has deduït que la protagonista és cega?
Si no has aconseguit fer-ho, et recomane que faces una segona lectura, fixant-te ara en tots els detalls en cursiva. Moltes voltes ens valem únicament de la vista, i encara aixina no ho fem del tot bé. Potser, som nosaltres els cecs; i no sols cecs, també sords, poc sensibles al tacte, i amb l’olfacte i el gust atrofiats.
- Disculpe, voldria parlar amb el director, és pel concurs de fotografia.
Pel silenci que roman durant dos segons deduïsc que s’ha quedat sorprés.
- Eh sí… Ara mateix pot parlar amb vosté.
Li faig un senyal a Iris perquè espere en recepció, i el xic m’acompanya fins a la porta.
Després l’obri, i em deixa entrar al despatx. Amb un poc de nerviosisme, em presente, i dic per què he vingut. Després, deixe l’àlbum de fotos sobre la taula. Es fa un silenci, no massa llarg, i després, em diu el director:
- La majoria de les fotos estan desenquadrades, i algunes fins i tot desenfocades. Hi ha voltes que no se sap el que vol fotografiar.
- Comprenc.
- Per què fa les fotos d’aquesta manera?
Agafe aire, el solte, i em decidisc a parlar.
- Doncs, mire.
Passe els fulls de l’àlbum fins al primer. Hi ha quatre fotos apegades. N’assenyale una.
- Ací, recorde que feia un olor captivador a roses. Ací estava escoltant nadalenques a la plaça, mentres menjava uns deliciosos xurros amb xocolata que havia comprat a la fira. Ací era hivern i feia molt de fred, recorde que duia una bufanda de llana que em picava al coll...
- Però amb les fotografies no pot capturar això, són imatges. No tenen tacte, olor, gust, ni soroll.
- Senyor director, quan en lloc de cinc sentits, en tens quatre, captures el que sents amb ells. Vosté, amb les seues fotografies captura tan sols el que veu. Jo capture el que sent, taste, toque, i olore. Llavors, quan algú obri el meu àlbum, jo li puc transmetre si se sentien pardals, si feia molta calor, si feia olor a castanyes torrades, o si el teixit de la meua roba era suau o aspre. Pot fer vosté el mateix?
De nou, silenci.
- Moltes gràcies.
Isc al carrer, i respire. Somric; fa olor a dàlies.
Nota de l’autora:
En quin moment de la lectura, has deduït que la protagonista és cega?
Si no has aconseguit fer-ho, et recomane que faces una segona lectura, fixant-te ara en tots els detalls en cursiva. Moltes voltes ens valem únicament de la vista, i encara aixina no ho fem del tot bé. Potser, som nosaltres els cecs; i no sols cecs, també sords, poc sensibles al tacte, i amb l’olfacte i el gust atrofiats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada