PICTOGRAMES DE SEGURETAT

 

Com cada any, l'alumnat de PR4 elabora pictogrames per recordar-nos les principals normes de seguretat.  Aquest treball està coordinat pel professorat de Física i Química.

XI CONCURS DE MICRORELATS DE POR IES MIRALCAMP

Un any més (i ja en van onze!), el Departament de Valencià ha organitzat el Concurs de Microrelats de Terror. 

Ens complau presentar-vos les històries que han sigut preseleccionades i que, per tant, entren en concurs. 

El dia 31 de novembre donarem a conèixer l'alumnat guanyador de cada cagegoria.  Mentrestant, us desitgem que gaudiu de la lectura dels microrelats.

 Són aquests:

CATEGORIA A: 1r i 2n d'ESO

1-EL MESTRE TERRORÍFIC

Juan és un mestre de ciències que treballa a l'institut Oxford. A aquest, els xiquets li han posat «el mestre terrorífic», perquè, com el mot indica, fa moltíssima por.Un dia, va començar la classe i Juan, com sempre, va passar llista i va apuntar que estaven tots. Els alumnes, però, es van adonar que faltava Carles, un company de classe. Tanmateix, no li van donar importància i van continuar.L’endemà, el mestre va passar llista i va apuntar que estaven tots, i els alumnes es van adonar que faltaven Carlos i Maria. Aleshores, van decidir comentar-li-ho a Juan. Però, quan li ho van dir, es van espantar: va assenyalar les seues taules i va dir que estaven asseguts al seu lloc.

2-LA FESTA DE LES ESPANTACRIATURES

No fa molt de temps, en els boscos de València, l’home del sac s´avorria perquè no hi havia cap víctima. I se li va ocórrer fer una festa! Ell va començar a preparar la festa, i va convidar  totes les espantacriatures menys al seu germà major el Silvó.

Quan ja tots estaven en la festa, el soroll va alertar el Silvó que passava per davant de la casa, i va vore a tots en la festa. Enfadat amb el seu gabinet va entrar en la casa i va cridar:

-Per què no estic convidat! I de sobte va començar a atacar a tots. Perà quan la batalla pareixia guanyada pel Silvó, la Bruixa el va fetillar.

I aixina van viure feliços per sempre,o no?

3-LUCÍA I EL BUTONI

Un 31 d’octubre del 2019, la Lucía, una nena de 9 anys, es despertava amb il·lusió. Era el dia de Halloween! A l’escola, tots anaven disfressats. Ella anava de monstre. Nayala, la seva companya va dir que els monstres no existien i que semblava boja. Tots  van començar a riure i ella es va posar trista. Quan va entrar a casa es va posar a plorar al llit. Començaren a donar cops a la finestra, la porta i… A l’armari. L'armari es va obrir i va aparèixer el butoni. No es va espantar, i el butoni li va preguntar per què. Li va explicar el que havia passat i, el butoni va portar el moro mussa, l'home del sac i les bruixes per donar un bon ensurt als seus companys. I, així és com la Lucía va passar la millor nit de Halloween.

4-L’HABITACIÓ DEL TERROR

I, de sobte, va eixir de l'habitació corrent, cridant i a punt de plorar. Pau, el qual tenia sis anys, estava massa nerviós pel que poguera succeir després. D'un instant a un altre el fantasma va eixir, travessant la porta, per la qual cosa Pau es va espantar molt i va eixir com un coet cap a la porta d'eixida. Quan Pau estava molt prop de la porta, just hi va aparéixer un cos d'esquelet, per la qual cosa ell es va tirar al terra de tan sorprés com estava.

Pau li va preguntar ràpidament al cos d'esquelet si li deixaria anar perquè el fantasma estava darrere d'ell.I quan més terrible i tràgic era el final, Pau va despertar del somni suant i plorant i va pensar: un bon final per a una història pèssima.

CATEGORIA B: 3r i 4t d'ESO

5-LA DONA

Una vesprada d'estiu el meu germà i jo estàvem jugant a les amagades fins que una dona

molt alta de 3 metros ens va dir que si podia jugar amb nosaltres, els dos vam acceptar. Sempre la trobàvem la primera perquè ella era molt alta, però per més que el meu germà i jo ens amagàrem bé sempre aconseguia trobar-nos; el meu germà s'ho estava passant molt bé, però cada vegada a mi em feia més fàstic, sobretot el seu riure: pop..., pop..., pop...

Després d'una estona la nostra mare ens va cridar per sopar, però ella no volia vindre. En el sopar no vam dir res sobre la dona perquè sabíem que la nostra mare no ens deixaria tornar a jugar amb ella... Quan vam anar al llit, vaig veure com el seu rostre espellussant mostrant-se, va agarrar el meu germà amb una mà com si fora un joguet. Mai podré oblidar la cara d'il·lusió en la cara del meu germà, sense adonar-me que seria l'última vegada que el voria...

6-ELS ULLS VERMELLS

Estava jo a soles en casa, els meus pares estaven de viatge i el meu germà amb el seus amics. Ja era tard i vaig decidir anar-me’n a dormir. Mai m'ha agradat estar a soles en casa i molt menys quan estava tronant. Sentia que m’estaven observant, la llum dels llamps il·luminava la meva habitació. Tenia fred així que em vaig tapar completament, em vaig girar cap a la paret però vaig veure uns ulls vermells mirant-me, vaig intentar deixar anar un crit però no tenía veu. “Afortunadament” tot era un somni. Em vaig despertar hiperventilant, em vaig canviar de costat i hi havia un ser negre amb els ulls vermells, m’estava tapant la boca, no podia parlar ni quasi respirar i ell va dir: tranquil.la, no estàs sola… CONTINUARÀ.

7-TORNAR A LA VIDA

Una dona jove s’ancorava coberta sobre un llençol blanc i gitada sobre una taula en una sala gelada amb focus de llum. Tenia els ulls oberts amb la mirada fixa i perduda. Un home d’uns cinquanta anys amb ulleres i bata blanca va agafar un ganivet. La dona volia cridar però no podia ni menejar-se. Mirava com l’home s’aproximava lentament amb el ganivet cap a ella. Ella sabia que ell anava a matar-la, que el ganivet anava a travessar-li la pell. La dona va tractar de concentrar-se fins que va reunir totes les forces que li quedaven i va aconseguir menejar els dits.

L’home es va quedar quiet; blanc i espantat va retrocedir un pas, va amollar el ganivet i va agafar el telèfon.

- Senyor, soc el metge forense. La dona que acaben d’enviar-me segueix viva.

8-UNA VISITA INESPERADA

Aquell dia em vaig despertar, em vaig vestir i vaig esmorzar a la cafeteria de davall de casa. Entrava a treballar tard, així que abans d'anar-me'n, vaig aprofitar per anar a fer la compra. L'aniversari de la meua mare era l’endemà i venien ella i mon pare a ma casa a celebrar-ho amb mi. Vaig arribar a casa després de la feina, havia sigut un dia molt esgotador i trist. Portava molta feina endarrerida que havia d'acabar aquell mateix dia. En entrar a casa, em vaig asseure a la taula del saló i, quan vaig girar el cap, vaig veure al sofà una noia. Era la meua dona amb el meu fill en braços. Realment no sé què és pitjor, saber que la meua dona va morir amb el nostre fill al seu ventre feia més de dos mesos o imaginar com haurien entrat per deixar els seus cossos ahí.

CATEGORIA C: BATXILLERAT

9-LA COVA

L'últim Halloween, encara que, com sempre, vaig eixir amb amics a tirar ous, tenia la sensació que no seria com altres anys, ja que, finalment, vam decidir anar a la muntanya del poble. En arribar, vam trobar una cova i vam decidir entrar. Una vegada dins, de forma inesperada, es va bloquejar l'entrada. Com que no podíem eixir, vam explorar l'interior per a trobar una eixida. En endinsar-nos en la cova, vam començar a sentir veus i ens vam posar prou nerviosos. En avançar un poc més, vam trobar una porta i, dins, un cadàver amb una nota que deia: VAIG DARRERE DEVOSALTRES. En girar-nos, vam veure un espectre. No obstant això, en eixe mateix instant, em vaig despertar i m'adoní que tot havia sigut un malson. Però, el més esgarrifós va ser que, en tocar-me les butxaques, estaven plenes de pedres... Serien de la cova?

10-EL FANTASMA

Al capvespre del 31 d’octubre de 1998, dos desconeguts eren als passadissos foscos d'una galeria d'art, en què els propietaris havien organitzat un esdeveniment per a Halloween. Amb un lleuger calfred, un d'ells va dir:

-Aquest lloc és sinistre. Vostè creu en fantasmes?

-Jo no -va respondre l'altre-. I vostè?

-Jo sí -va dir el primer, i va desaparèixer, mentre s’apagaven els llums. La gent que es trobava present va començar a cridar quan es van encendre els llums i el senyor que no creia en els fantasmes va aparèixer mort.

11-ART MODERN

En els meus anys com a investigador mai havia vist una escena com aquesta. Tretze cossos de persones entre els vint i quaranta anys havien sigut trobats subjectes per diferents cordes i barres de manera que semblaven dansar formant un cercle. Les seues postures eren excessivament naturals per a pensar que es tractaven de cossos morts, però clar, la quantitat de sang que havia brollat de les seues ferides i tacat la seua roba delatava, ràpidament, l'estat en què es trobaven. Això, i a més, l'altra gran característica d'aquests cadàvers: no tenien rostres! Amb un tall molt net havien sigut extrets de les cares d'aquestes persones, i on estaven? En el centre, formant una espècie d'altar al voltant del qual ballaven. Era repugnant,! L'objectiu d'aquest assassí era fàcil de saber ja que ell mateix havia deixat una signatura amb la qual es feia dir "L'artista". Definitivament no entenc l'art modern!

12-EL DIARI D’ ATHALIA

DIA 6 DE NOVEMBRE, 1943
Ja hem baixat del tren, el viatge ha sigut llarguíssim i pesat. Hi havia molta gent, molt espantada, però jo els he dit que no es preocuparen, que tan sols anem a un lloc on podrem treballar millor que a la ciutat. Quan hem baixat del tren, hi havia soldats armats, cridant alt i emetent ordres. Després m’han separat de ma mare i he començat a esglaiar-me molt i a plorar, aleshores m’han tornat amb ella. Ens han rapat perquè no tinguem polls. Ara estic en l’habitació, hi ha més gent que llits i estem tots apretats. Hui no he pogut escriure molta cosa, però, estic aprofitant que ma mare s’està despullant, ja que, ens han dit que anem a les dutxes per a estar nets. Jo m’he despullat abans que ella per poder avançar el diari, quan torne de la dutxa el continuaré. Fins després diari.

Diari trobat en les runes del camp de concertació, Munich 1955.

13-QÜESTIÓ DE RECICLATGE
Ahir vaig anar a impartir xerrades sobre el reciclatge a l’institut per conscienciar els xiquets de la seva importància. Al principi, a molts alumnes els van sorgir dubtes, vaig aclarir que el contenidor verd era d’orgànics, el blau per al paper i el groc per al plàstic. Fins que al fons de l’aula, vaig sentir la veu d’un xiquet aïllat, qüestionant com desfer-se d’un cadàver mentre reia. Tots els seus companys el van ignorar, jo també; però Gerard, insatisfet amb la seva poca visibilitat, tornà a insistir. Quina qüestió més curiosa…
En finalitzar les classes i mentre tornava a casa, la pregunta del xiquet es repetia una i una altra vegada al meu cap. Què fa un assassí amb el cos inert de la seva víctima?
Ràpidament, vaig accedir al meu pis; només entrar, la mala olor es va fer evident, i vaig sospirar mentre observava el cos sense vida que descansava al terra. Una vegada més, em vaig preguntar: Què faig amb tu, Gerard?

14-UN D’ELLS
És alt, massa alt, amb quatre llargues cames raspades, amb moltes ferides, llanoses, semblants a les de les taràntules. Els seus genolls sobreïxen, dislocats i molt prims. Té un tors ample replet d’un cabell llarg, laci, sec i molt embullat. D’ell ixen uns braços que arriben fins al sòl, iguals de peluts, excepte les mans que són molt més grans que la seua pròpia cara, però es veuen suaus i cuidades. La seua esquena sobreïx d’una manera descomunal, inhumana, amb un gran gep. El coll és com el de les girafes, molt inflat i pelut, que s’acosta a mi. El seu rostre és horrible, ple d’arrugues, amb un somriure gran i sense llavis que deixa al descobert els seus descurats dents, no té nas però sí uns ulls grans, ixents i enrogits.
Està davant de mi, somrient, rient sense sentit i murmurant paraules indesxifrables.
Hola, soc Karen i tinc esquizofrènia.
 

DIADA DEL 9 D'OCTUBRE. D. DE VALENCIÀ

 

Cada 9 d’octubre, els valencians i valencianes celebrem el dia de la nostra comunitat. Històricament se celebra que en eixa data, l’any 1238, Jaume I va entrar oficialment en la ciutat de València per a alliberar-la del domini musulmà.

Actualment, el 9 d’octubre és jornada festiva en tota la Comunitat Valenciana, tot i que té molt més arrelament en la ciutat de València. Paral·lelament al programa oficial, altres institucions i col·lectius efectuen altres actes, com per exemple balls i música regionals o l’entrada de Moros i Cristians.

El 9 d’octubre coincideix amb el dia de Sant Donís, el dia dels enamorats valencians. És típic d’esta festivitat que els homes regalen a les dones el que es coneix com “Mocadorà”, o també anomenada “Mocaorà”, que és el nom que li donen als dolços de massapà recollits dins d’un mocador, en forma de fardell, tancat amb un nus o un anell.

El Departament de Valencià del nostre institut ha estat treballant amb alguns dels grups aquesta commemoració. Us ensenyem les fotos dels murals realitzats pels alumnes:

RECOMANACIÓ DEL D. DE MATEMÀTIQUES: "LOS 100 MEJORES JUEGOS DE INGENIO"

 

Este libro reúne una minuciosa selección de los cien mejores juegos de ingenio de dificultad creciente y variada. A través de estas páginas, el autor invita a los lectores a resolver los enigmas en menos de cuarenta minutos. Quienes lo consigan habrán entrenado su capacidad deductiva, su pensamiento lateral, su creatividad, su visión espacial y habrán desempolvado todos los recovecos de su cerebro.

L'EMPRETA D'ESTELLÉS! 2n BATXILLERAT

 

L'alumnat de 2n de Batxillerat ha escrit alguns poemes a l'estil del poeta de Burjassot, el gran Vicent Andrés Estellés. 

Esperem que us agraden!

BOQUES TAPADES

Isc al carrer i tot m’envolta,

portes i finestres tancades, tot en silenci.

Unes poques persones repleguen el mercat,

són quasi les quatre.

Una casa on es crien coloms, el pas de vianants il·luminant-se.

Una fruiteria a l’esquerra i tots els llibres del món a la dreta.

Més endavant la Torre Motxa i un parell de bancs.

El sol d’hivern en les poques parts que no duc tapades.

Apareix gent pel cantó de la plaça.

Gent que camina i crec que riu,

perquè duen la boca tapada.

Gent a la que no li veig ni els ulls,

perquè duen la boca tapada.

Gent que parla o més bé crida,

perquè duen la boca tapada.

Arribe a la cafeteria a les cinc en punt,

on estan elles?

Només veig ulls que em miren.

Per què no duc la boca tapada?

Se m’oblida que estem en pandèmia.

Meritxell Pesudo Janés 2n Batx. Mixt

SENSE ALÈ

Tal vegada va ser la seua pell pàl·lida

o pot ser la llum dels seus ulls quan em mirava.

Haurien de ser els ulls, ho jure per Déu,

vivia empresonat l’oceà sencer.

I pobre de mi, que m’ofegava

cada vegada que nadava en ells!

I jo ja sense alè, i tu respirant tan alt,

que vaig pensar que respiraves pels dos.

I deixe d’agafar aire i m’ofegue.

I ara que ja no hi ets, com es fa tot?

Laura García Alarcón 2n Batx. Mixt

DIUMENGE

Carrers plens de xiquetes, carrers plens de xiquets

se senten els sues riures, cosa de la tardor.

Entra per la finestra una llum blanquinosa

que no em deixa llegir, que no em deixa veure.

Carrers plens de xiquetes, carrers plens de xiquets

se senten els seus riures, ja és hora de tornar.

Ací passa molt ràpid, diumenge pel matí.

La iaia està cuinant paella per a tots.

Carrers plens de xiquetes, carrers plens de xiquets

se senten els seus riures, són les set i passades

ara ja cau el sol, ja s’ha fet prou de nit

carrers buits de xiquetes, carrers buits de xiquets.

Patricia Reig Fernández 2n Batx. Mixt

RECORDS

Recorde aquell moment quan em miraves,

junts, pel matí en el llit,

junts, agafats de la mà,

junts, tu recolzada en el meu pit.

Però són records,

tu ja no estàs ací,

tu te n’has anat amb la guerra,

jo em quede ací,

amb un increïble i apassionat record.

València sense tu es queda,

el record mai marxarà,

València se sent amargada.

Paula Mezquita García 2n Batx. Mixt

PENSE

Pense en vosaltres amb nostàlgia,

però segurament enyore

qui érem tots en aquell moment.

Tot el que féiem amb la inconsciència

de creure’ns eterns.

I ara, si ens retrobàrem,

ja no seríem aquells.

Trencaríem els records

o potser en crearíem de nous.

Natàlia Fernández Menero 2n Batx. Mixt

TANTES VEGADES

Tantes vegades ens miràvem,

tantes vegades ens réiem,

tantes vegades ens volíem,

tantes vegades ens amàvem.

Ens amàvem apassionadament

com si el temps mai correguera

per a nosaltres dos.

Ens amàvem fogosament,

sense deixar que ens afectara

l’avorrida quotidianitat.

Ens amàvem calurosament

com si mai abans

haguérem tastat els nostres cossos.

Ens amàvem infinitament en vida,

i ara, que tu ja balles des del cel,

ho fem encara més.

Óscar Alba Reolid 2n Batx. Mixt

FELIÇ ANIVERSARI

Ho recordava tot mentre posava un pastís al forn,

recordava quan eixíem a passejar pel centre del poble,

anàvem a La Murà a prendre un gelat de maduixa,

el teu preferit,

ens agafàvem de la mà camí a Sant Pasqual,

ens besàvem apassionadament

i ja tornàvem cap a casa.

Mentre ho recorde vaig traient el pastís del forn,

li estic ficant seixanta ciris,

com de ràpid que passa el temps!

Ja en són seixanta de nascut,

deu els que portes al meu costat.

Natalia Fernández Cañete 2n Batx. Mixt

AMB LA TEUA MÀGIA

Recordes la primera vegada que ens vam veure?

Va ser la primera vegada en què vaig veure eixos ulls.

Tu saps que no hi ha paraules

per a poder descriure’t.

Hi ha bellesa en cada racó teu,

en cadascuna de les teues parts

i no canviarà en al vida.

No cal que els altres entenguen

el que és per a nosaltres,

perquè no ho entendran.

Espere cada any poder trobar-me amb tu una altra vegada,

epr a passejar pels teus carrers

o respirar l’aire pur que t’envolta.

Els teus paisatges,

que no es troben més enllà que en el meu cor.

I què direm de totes les nostres converses?

No cal dir res. Estimada Aýna,

poble del meu cor,

no hi ha ningú igual que tu.

Petita Suïssa Manxega,

qui veu els teus ulls, torna a veure’ls de qualsevol manera.

Ho aconsegueixes amb la teua màgia.

Ainara Barrué García 2n Batx. Hum.

Aquell mar dels teus ulls

junt els pardals pel matí.

Ja no estan, on estàs tu?

Ja no estic, on estàs tu?

Una nit fosca junt al parc

acompanyat de la teua llum.

Ja no estan, on estàs tu?

Ja no estic, on estàs tu?

Primaveres sense flors

ara són sense el teu calor.

Sols jo, tot és tristor.

Vaig dir adéu al meu gran amor.

Nerea Cardo Carrión 2n Batx. Hum.

Passat, per què ets sempre millor?

Parlem de tu amb ganes de tornar,

parlem de tu com una meravella.

Passejàvem junts pels carrers

mentre, agafats de la mà, amàvem,

ballàvem fins que ens feien mal les cames,

cridàvem les nostres cançons preferides

mentre, agafats de la mà, amàvem.

Ens podíem abraçar sense por.

Passat, quina falta ens fas!

Mirant enrere ens adonem

de tot el que ens oferies

i el present ens nega.

Passat, dolent i meravellós passat,

sempre et portarem en el nostre record.

Andreea Elena Cosma2n Batx. Hum.

CONCERT DE RECORDS

Quant de mal recorda,

però quin aprenentatge s’emporta,

xicoteta formigueta

què treballadora que mai estàs queteta.

Quant de mal recorda,

però quin aprenentatge s’emporta,

xicoteta rateta

que t’han tallat els bigots,

però segueixes sense estar quieta.

Ai! Que innocent cria,

rabosa que treballa de nit i de dia.

Ai! Que indefensa xiqueta,

que se sent perduda i no sap tornar.

I que la perdone Ausiàs March,

però la seua llengua no li deixa parlar.

Foscos que envolta la seua mirada

i la deixa desil·lusionada cada matinada.

Quant de mal recorda,

però qui aprenentatge s’emporta,

gran dona que no deixa res a la seua sort,

somriu, dona, somriu

que les llàgrimes ja les porta el riu.

María Fariña Fernández 2n Batx. Hum.

ENYORANÇA

Et recorde quasi tots els dies

aquelles nits que passejàvem pel Barranquet

amb aquella foscor que els carrers sentien.

Et recorde quasi tots els dies.

Ara, confinada, pense en els teus ulls.

que afortunada que van coincidir amb els meus,

et sent llunyà, veiem la mateixa lluna.

Lluna de paper, lluna confosa per la vidriera

que estàs xopada per la rosada del matí,

aquesta quarantena sense tu és dolorosa,

les vesprades al cinema barrejades amb petons.

Et recorde quasi tots els dies.

Et recorde quasi totes les nits.

Anaïs Langa Ortega 2n Batx. Hum

LA  MAR DELS TEUS ULLS

Dolça, la història que vam viure.

Salat, el dia en què te’n vas anar.

Salat, l’últim bes que ens vam donar, salat.

Salat, per les llàgrimes que no paraven.

Parat, el moment en què ens acomiadàvem.

Jo abraçada a tu, entre els teus braços,

la teua samarreta mullada

per l’aigua salada que dels teus ulls brollava.

Sola m’he quedat, sola tu m’has deixat.

Avui et demane, amor meu, que em recordes,

no deixes que els dolços records es tornen salats.

Només ens queden aquests records i més records,

records que tornen a obrir la ferida,

ferida que provoca la mar dels teus ulls.

Maroua Kermout, 2n Batx. Mixt

LLÀGRIMES

El temps passa i no espera ningú,

el món es trenca a poc a poc,

lluita pels drets,

lluite pels drets,

sense por de caure en un hivern dolent,

t’imagine al meu costat,

amb tu tot està bé.

Què puc fer?

Què puc dir?

La meua opinió no assenyala ningú amb el dit,

necessite ser lliure,

però la llibertat costa vides,

costa llàgrimes,

costa anys de guerra, que ningú pagarà.

Isabel Dragomir 2n Batx. Mixt

El dolor és com una ferida.

El dolor.

El dolor és com patir sol.

El dolor.

El dolor és com morir en vida.

El dolor.

El dolor és mental i angoixant.

El dolor.

El dolor és sentimental.

El dolor.

El dolor és tristesa, res més que això.

El dolor.

El dolor.

El dolor és com patir sol.

El dolor.

El dolor és com intranquil·litat.

El dolor.

El dolor és com això, res més que això.

El dolor.

El dolor.

Belén Mata Gimeno, 2n Batx. Hum.

PAS DEL TEMPS

Un entre tants naixen.

Un entre tants ploren.

Un entre tants disfruten i juguen.

Un entre tants.

Un entre tants multipliquen.

Un entre tants es graduen.

Pocs entre tants disfruten.

Alguns entre tants.

Un entre tants treballen.

Un entre tants creen vida

Pocs entre tants ploren

Alguns entre tants.

Un entre tants esperen.

Un entre tants passegen.

Pocs entre tants juguen.

Ningú entre tants.

Marc Mezquita Salvador 2n Batx. Hum.

TENIM UNA GUANYADORA DEL SAMBORI 2022 !

ENHORABONA a BÁRBARA GONZÁLEZ VAQUERO, de 1r de Batxillerat Científic per guanyar el Sambori 2022 de la seua categoria. 

El conte premiat porta el nom de Dolç Somni...

És un relat dur però, molt ben escrit, i esperem que servisca per a conscienciar del mal que pot provocar l'homofòbia i l'assetjament. Tolerència zero amb l'assetjadors i els còmplices!

Dolç somni...

Tornava a casa després d'un dia més en eixe pou sense fons, ple de perdonavides poca-soltes, maleït institut. Sempre m'ha costat relacionar-me, des de xicotet, no és que siga una bestiola rara, simplement em costa soltar-me. No obstant això, sóc relativament normal: m'agrada la pizza, l'atletisme, el cine, i dormir la migdiada com a tot bon espanyol. El meu únic «crim»; ja que no és un crim ni de bon tros, és ser fill de dos dones meravelloses. Tinc dos mares, i què? La gent és una condemnada homòfoba, com si encara estiguérem en el segle XV. De vegades, tinc la impressió que en comptes d'avançar, retrocedim. És irònic, que amb tots els avanços tecnològics del segle XXI, encara hi haja gent tan tancada de ment.

 Una vegada arribe a casa, done una portada, no m' esforce a dissimular el meu enuig perquè sé que no hi ha ningú a casa. Agarre les llentilles de la nevera, tampoc em moleste a calfar-les i me les menge tal qual. Prenc la consola i em connecte per a jugar una partida amb Mario, el meu amic, el meu únic amic, de fet. Ens vam conéixer en primària i fins aquest últim curs hem estat junts. Ell es va haver de mudar per a poder fer el cicle de cuina, i jo em vaig quedar en el mateix pou fosc a estudiar batxillerat (i sí, és pitjor de com ho pinten). Quan acabem la partida em decidisc a fer per fi els deures de valencià. Una vegada acabats decidisc veure per mil·lèsima vegada «Rocky I».

 Quan per fi arriben les meues mares, sopem, encara que preferiria no haver de fer-ho, la tensió entre elles es podria tallar amb un ganivet. Tant de bo es divorciaren d'una vegada, no entenc per què s'encaboten a estar juntes, per mi, ho dubte, jo sóc la major causa de les discussions. No es posen d'acord respecte al que serà de mi. 

-És un xiquet encara, hauria de gaudir de l'adolescència, tindre amics, eixir, riure. No estar tancat tot el dia a casa com un ermitany, tot això per eixe maleït institut al qual et vas encabotar a apuntar-lo! - diu esgotada i molesta Rosa, ma mare 

-¡Ja no és un xiquet! Ha d'aprendre a defensar-se, això vols ensenyar-li, a fugir com un covard en compte d'afrontar els problemes? Això vols per al nostre, fill?- contraresta indignada Macarena, la meua altra mare.

I a partir d'allí vaig deixar d'escoltar, sempre és el mateix disc ratllat. Les estime, les adore, però en moments com aquests m'agradaria parar el temps i fer un bon crit. M'encantaria poder dir-los el que A MI M'AGRADARIA FER, m'agradaria comptar-los els riures a les meues esquenes, els murmuris, les mirades de fàstic, les nits d'insomni en què repasse el meu dia i m'adone de tot el que vaig poder haver dit i no vaig dir, de tot el que sent darrere de la meua màscara d'indiferència, que quan em mire a l'espill escolte sempre les mateixes veus que diuen sempre el mateix «engendre, anormal, maricó, fill de putes, escòria». Però no, com sempre faig, no dic res. Al cap i a la fi, val més callar quan no hi ha res bo a dir. El que jo no sabia era que de tant d'engolir i engolir, un dia esclataria.

Eixe dia va ser tot normal, fins a l'hora de valencià. Marc estava assegut davant de mi, i va aprofitar que la professora s'havia absentat per a fer-me una altra de les seues enginyoses preguntes.

 -Saps que mai hauries hagut de nàixer, veritat?, Només ets un engendre, educat per dos conilles que no saben el que és un mascle de veritat. 

I no sé per què, però vaig esclatar, no sé si va ser l'insult de més o què. El cas és que vaig explotar. Em vaig alçar de la cadira, vaig tirar la taula amb una força que desconeixia que tenia i entre punyada i punyada li vaig dir:

 - Les meues mares em van tindre in vitre, i vaig ser un fill desitjat. Potser vas ser tu un fill desitjat, o un simple descuit en la part posterior del cotxe?

 En eixe moment em van separar de Marc a la força i abans d'eixir de l'aula li vaig etzibar: -Jo tindré mares lesbianes, i això no és cap crim. Però tindre un fill com tu, masclista homòfob i cabró, això sí que és un delicte. 

Vaig eixir de l'aula sentint-me malament; d'una banda, havia actuat com un animal , i tenia els nucs ensangonats, no m'havien educat per a reaccionar així, era una vergonya. Però era tan alliberador al mateix temps. 

Vaig acabar en el despatx del director, òbviament, i com de costum, vaig callar, ja que no hi havia res que justificara el meu comportament. O almenys, res que pensara el meu director que fóra justificable, tenint en compte que el director de l'institut era molt tradicional i encara que no ho diguera per la seua imatge, pensava en gran part com l'homòfob de Marc. Per al director una dona havia d'estar amb un home, i el que pensara el contrari estava malalt. Però, com que les meues mares van pagar una respectable quantitat de diners per matricular-me en l'institut privat, tolerava la meua presència. Res és més convincent que els diners, pareix ser.

 A l'arribar a casa no sé què fer, estic nerviós, lògicament he de dir-los a les meues mares el que ocorre però tampoc tinc per què fer-ho precisament hui, elles no estan (en part per això m'he estalviat que vinguen a l'institut a arreplegar-me i a donar-me la bronca del segle) . Així que ho demoraré, no tornaran fins d'ací a dos setmanes. Estan de viatge de negocis, i jo ja soc prou major per a apanyar-me un parell de setmanes sol, encara que sempre ho estic, sempre estic sol en aquesta casa tan gran, i quan no estic sol, continue estant sol però amb els crits de les meues mares d'eco per la immensa casa. Acabe decidint d'eixir a fer una volta (no suporte més les condemnades quatre parets del meu dormitori) i anar a córrer per la ruta de sempre per a ordenar els meus pensaments. Però, en prendre la drecera de sempre em trobe amb la colla del germà major de Marc, i el que segueix a continuació és difús. Recorde que em van agafar entre 4 i em van immobilitzar, i la resta van ser colps. Em van colpejar els costats fins que es van sentir cruixir les meues costelles, i vaig rebre tantes punyades que tenia els ulls unflats i ja no podia distingir el rostre dels meus agressors. Només recorde notar quelcom calent pel mentó que anava descendint pel meu coll fins a mullar-me la samarreta, i quan em va arribar l'olor ho vaig comprendre: m'havien pixat damunt abans d'anar-se'n.

 Vaig perdre la noció del temps que vaig passar en aquell carreró, però quan vaig despertar tenia roba neta i em trobava en un llit desconegut, de xica, vaig suposar per les cireres de l'edredó. 

Llavors es va obrir la porta i la vaig veure, Clara, la xica més bella que havia vist mai, era tan bella com un àngel. Sempre em quedava embadalit mirant-la quan li explicava algun problema de química. Dir que em va sorprendre veure-la és poc. En veure'm despert es va alegrar, i de l'emoció em va fer una abraçada que em va produir una ganyota per culpa de les costelles i magolaments, encara que per res al món l'haguera apartada del meu costat. Finalment va procedir a contar-me que em va trobar mentre passejava a Neu, el seu pastor alemany. I que pensava que era mort, aleshores em va portar a sa casa (que jo ja coneixia, ja que li done classes de química els dimecres) i va cuidar de mi. 

La següent setmana va ser simplement perfecta, res d'institut, res de perdonavides, res de mares cridant-se, només Clara, el meu àngel, i jo. La vaig conèixer al començar el curs, i encara que només la conega des de fa set mesos, ha sigut una gran alegria per a mi, és l'única cosa que em dóna il·lusió i pau. Durant la setmana ens vam fer marató de «Game Of Thrones», pel·lícules de «John Wick», i clàssics com «Pearl Harbor». També vam anar a passejar a la platja, encara que jo em trontollava a causa dels magolaments i no podia caminar amb normalitat, però Clara m'ajudava deixant-me recolzar en ella, i en eixos instants amb ella davall el meu braç i amb la miranda en front de l'oceà em sentia pletòric, sentia el pit ple amb un lleuger formigueig, em sentia feliç. Com feia anys que no em sentia. I en eixos instants vaig agafar valor i em vaig decidir a confessar-li el meu amor a Clara, però quan vaig girar la cara en comptes de al meu àngel vaig veure ... la mort. 

No tenia rostre, era una ombra. La vaig reconèixer perquè portava la dalla i la túnica. Em vaig sentir tan aterrit com desconcertat, i llavors vaig comprendre que tot havia sigut MASSA perfecte, quasi paradisíac. La seua veu em va traure dels meus pensaments, una veu sense emoció. 

- És l'hora, hem d'anar-nos-en. 

En eixe moment m'ho va mostrar, la imatge real, aquella en què el metge estava al costat de les meues mares i els comunicava que havien fet tot el que estava en les seues mans, però que quan em van trobar als tres dies de l'agressió en el mateix carreró, la meua vida ja es trobava penjant d'un fil. Vaig passar dos setmanes en coma, fins que se'm va diagnosticar de mort cerebral, el meu cos seguia ací, bo, les restes del meu cos blavós pels múltiples hematomes, però mai tornaria a parlar, ni a córrer, ni a respirar sense l'ajuda d'una màquina.

 Ja no mirava la imatge que em mostrava la mort, les llàgrimes rodaven per les meues galtes i m'ennuvolaven la vista. Va ser llavors quan va tornar a parlar.

- Ets mort, portes mort des de fa més de dos setmanes, en realitat. Però ets un bon xic, i no mereixies anar-te'n així. Jo no sóc cap Déu, no puc tornar-te a la vida. Però sí que puc oferir-te açò, uns últims instants junt amb el teu àngel. Aquest és el meu regal per a tu, que la mort que et porte siga dolça i sense agonies, que siga feliç, per això m'he presentat davall del cos de Clara, tots aquests dies que has estat en coma, per a donar-te un acomiadament pacífic en la teua vida de patiment.