dijous, 21 de novembre del 2013

Violència de gènere: proposta de lectures

El diari blau de la Carlota

El diari blau de la Carlota

Has tingut mai un nòvio que et tingui massa controlada, que s’enfadi si surts amb les amigues, que t’enviï més de 25 sms durant l’hora del pati i es posi gelós si parles amb els nois de la teva classe?

Després de les aventures amoroses amb en Flànagan i en Koert, i amb ganes de prendre’s unes vacances sentimentals, la Carlota decideix començar un diari sobre la violència de gènere, un problema que fa segles que existeix però que només s’ha fet visible en els últims anys. A partir de testimonis que va recollint, alguns d’ells molt propers, i d’informació que rep, com sempre, de la seva mare, la seva àvia i la seva tieta Octàvia, la Carlota escriu aquest diari blau i que també parla de la violència escolar i la violència infantil, que tenen mecanismes similars als de la violència de gènere: a partir d’idees que la tradició dóna per bones, algunes persones es creuen superiors a unes altres, de les quals abusen.

La mujer de verde


La mujer de verde
La dona de verd és una novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta anys enrere.

El policia principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.

La novel·la està construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els policies estan resseguint.

Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real.. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica.

La plaça del Diamant

La plaça del Diamant

La història es desenvolupa a Barcelona, on Natàlia, una noia tímida i ingènua, va conèixer en una nit en el ball de la plaça del Diamant en Quimet, gràcies a la seva amiga Julieta que li va proposar anar-hi. Colometa, que era com li deia en Quimet, va deixar el seu treball a la pastisseria i al seu promès, que s'anomenava Pere, per a casar-se amb en Quimet. Amb ell va tenir dos fills: un era l'Antoni i l'altre la Rita. En Quimet tenia una botiga on treballava de fuster, però no li va anar bé, i la Colometa es va posar a treballar en una casa.

Quan va començar la Guerra Civil Espanyola, el Quimet va haver d'anar a lluitar al front, i per causa de la situació que es vivia aleshores, la Colometa va perdre el treball i per a mantenir la seva família va haver de vendre totes les seves pertinences. Aviat la Colometa es va quedar sense diners i no tenia ni per menjar, per això, i després de patir molt rera la mort del seu Quimet, va decidir posar fi a la seva vida. Per això, va anar a comprar salfumant a una drogueria, i va ser allí on va conèixer l'Antoni. Ell li va oferir l'oportunitat de treballar per a ell, i ella acceptà.

Passà el temps i l'Antoni li va demanar que es casés amb ella, segons ell per tenir alguna companyia perquè ell era un home que en la guerra havia estat ferit i no podia tenir relacions sexuals. Ella, com que veia que no tenia res, acceptà i es va convertir en la seva dona. L'Antoni era un home molt més comprensiu que en Quimet i un bon pare pels seus fills.

Al final, en Toni (el fill de la Natàlia) s'havia convertit en soldat, però va poder anar a la cerimonia de casament de la seva germana Rita amb el cap del bar del barri, que li deien Vicenç. Amb aquesta cerimonia acaba l'obra amb la Natàlia i l'Antoni pensatius a casa seva després de la festa...

La novel·la se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona que en representa moltes d'altres a qui va tocar viure un període de la història especialment cruel. Igual que les altres dones, la Colometa veurà marxar i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.

Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat donant tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa aquí el seu especial homenatge.

L’infern de Marta

L'infern de Marta

La Marta és una noia que després de molts anys sobreprotegida pels seus pares decideix que ja és hora de marxar del Vedat de Torrent a viure pel seu compte, i marxa amb la Carme i la Júlia, les seves dues millors amigues, totes tres se’n van a estudiar dret a la facultat de València. La Marta decideix independitzar-se, per oblidar-se d’en Marcel, el seu “ex”, estudiava belles arts però va marxar a viure a Amsterdam amb l’excusa que s’ofegava. La Marta, la Júlia, la Carme i Jofre, eren amics de sempre i un dels dies en què tots quatre havien quedat per fer una copa, en Jofre va presentar-los l’Héctor. Poc a poc l’Héctor va fer que la Marta estigués més pendent d’ell, la portava de passeig i es passaven hores parlant, fins que la Marta va deixar de recordar en Marcel per estimar l’Héctor. Una nit tots cinc van anar a la discoteca, les noies es van emportar a la Marta i quan l’Héctor va preguntar per què se l’emportaven, que havien vingut junts, la Carme li va dir que buscaven homes de veritat. Després d’uns quants whiskys l’Héctor ja una mica anat, va agafar a Marta i li va propagar una bufetada:

–No volies sensacions fortes, puteta?–va dir arrossegant-la d’un costat a l’altre.

Des d’aquell dia la Carme i la Júlia van odiar profundament a l’Hèctor. La Marta no volia saber res d’ell li havia fet mal i no ho podia suportar. Fins que un dia ja farta, la Marta va agafar el telèfon i li va dir que no volia parlar amb ell, però l’Hèctor va insistir. Després de tot allò es comportava molt bé amb ella, encara així els gelos s’havien convertit en part de la relació, tenien moments que la insultava, la humiliava i fins i tot l’havia arribat a picar, fins que un dia la Carme i la Júlia van marxar de casa, perquè no aguantaven l’ambient ni el comportament d l’Héctor ja que havia vingut a viure amb elles. Quan la Marta anava a treballar i va veure que la vespa que li va comprar a l’Hèctor l’havia venuda va decidir quedar-se a casa i al no aguantar més li va dir a l’Héctor que la seva relació havia acabat, ell furiós va marxar però al dia següent quan la Marta es va despertar va trobar l’Hèctor. Va començar a picar a Marta el més fort que va poder i li va clavar una ganivetada a l’esquena amb la navalla que portava, però per sort entre el veí i els nois, van començar a picar a la porta perquè l’Hèctor obrís, la Carme va intentar obrir la porta però havien canviat el pany, així que van continuar donant cops a la porta. Hèctor cansat de sentir els cops va amagar a Marta ja mig morta a l’armari, al obrir els va dir que la sang de les mans era que estava netejant el peix, però les noies no se’l van creure i es van colar a la casa, van buscar a Marta i quan la van trobar la van agafar dient-li que ja tot havia passat, al moment ella va perdre el coneixement.

Paraules Emmetzinades

Paraules emmetzinades

Però una trucada al mòbil capgira el destí de moltes persones: el d'un policia a punt de jubilar-se, el d'una mare que ja ha perdut l'esperança de trobar la filla desapareguda, el d'una noia que va trair la seva millor amiga, el d'un pare... "
Aquest llibre està protagonitzat per tres personatges propers a la Bàrbara, qui va desaparèixer misteriosament quan només tenia 15 anys. Després de quatre anys d'investigació, el cas es veurà sacsejat per noves proves.
És una denúncia als abusos sexuals infantils, les seves conseqüències devastadores i la seva invisibilitat en el nostre món.
Què va passar amb la Bàrbara Molina? Mai no es va trobar el seu cos ni es van aconseguir proves per detenir a cap culpable.

Un día perfecto

(Títol original: Un giorno perfetto)


Un día perfecto
Roma, una noche de mayo. La policía está a punto de irrumpir en un apartamento: se han escuchado disparos. Quizá sea una falsa alarma, o se acabe de consumar un crimen atroz. Un flashback de veinticuatro horas y un nutrido grupo de personajes nos hacen partícipes de un día lleno de acontecimientos. Camilla cumple siete años, Zero hace estallar su primera bomba, Emma pierde su trabajo, Elio pronuncia un discurso equivocado en un mitin electoral, Valentina se hace un piercing en el ombligo, Maja encuentra la casa de sus sueños, Sasha celebra el décimo aniversario con su amante, Antonio ve a su esposa por última vez y alguien carga su pistola con siete balas. Mientras sus caminos se entrecruzan, sus vidas parecen destinadas a estallar en mil pedazos. Pero un mínimo gesto podría desviar el sentido de la trama y cambiar el final. Fresco social rico en ironía y piedad pero también una historia de amor y desencanto y, sobre todo, la anatomía de una familia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada